Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

  1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.
  2.  

  3. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.
  4.  

  5. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.
  6.  

  7. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!

 

Anuncis

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

El dia 24 de gener d’enguany, arran del desallotjament del cinema de Via Laietana, el diari El Periódico destava de nou l’existència d’arxius de tipus polític en mans dels Mossos d’Esquadra. En concret, es deia que entre les més de 400 persones que hi havia a l’interior, n’hi havia “13 anarquistes, 39 independentistes i 126 antisistemes”, dels quals 178 ja havien estat identificats en accions similars (no sabem ben bé qui forma part de cada categoria ni què són accions similars, però bé).

Arran d’això, recupero un comentari sobre el tema que vaig fer per a l’assignatura de lliure elecció Dret Policial i de la Seguretat Pública, que impartia el lletrat d’interior Alberto Gómez Herrero (actualment és Responsable d’Informes en Matèria de Seguretat).

Probablement seria interessant fer-ne una actualització i ampliació amb informacions, reflexions i resolucions dels darrers dos anys, de moment però, aquí teniu el què vaig escriure l’abril de 2009.

Comentari

Fitxers policials i drets fonamentals – Preguntes i incerteses

1. Plantejament i antecedents

Des de l’inici del desplegament dels Mossos d’Esquadra l’ús de fitxers de tipus polític per part d’aquest cos ha estat notícia recurrent. L’existència d’una “unitat d’informació”, a imatge i semblança de la Brigada d’Informació de la Policia Nacional espanyola (especialment del Grup VI), ha posat de manifest en darreres ocasions l’ús d’aquest tipus de fitxers sobre l’activitat i militància política de diverses persones implicades en organitzacions polítiques i moviments socials.

La notícia més evident dels darrers anys es va produir entorn la crema de fotografies de la monarquia espanyola, qua va començar a Girona i es va estendre arreu dels Països Catalans i fins i tot en altres punts de l’estat espanyol. En l’inici dels fets, dues persones encaputxades van ser identificades com els autors de la crema de fotografies dels reis espanyols i ambdues van reconèixer els fets. Un gran interrogant plana sobre el mètode seguir per la policia autonòmica per tal d’identificar als autors, ja que el reconeixement de l’acció es va fer quan ja havien estat imputats. Dies després en una concentració de suport als dos primers encausats desenes de persones van cremar, a cara descoberta, fotografies del monarca espanyol. A causa d’aquesta acció setze persones van resultar imputades com a presumptes autors d’un delicte d’injúries a la corona, pel qual finalment van ser absolts a diferència dels dos primers.

Tractant-se d’una acció a cara descoberta i que podria haver suposat un delicte, l’actuació lògica dels Mossos d’Esquadra hagués estat identificar a aquelles persones que havien cremat fotografies però no ho van fer. Les setze persones van ser citades per la policia a l’Audiencia Nacional espanyola, i en molts casos fins i tot van ser requerits als seus telèfons mòbils perquè recollissin la citació. Com van poder identificar tant ràpidament als pressumptes autors de les cremes? Com van citar per telèfon a persones les quals no tenen cap línia donada d’alta al seu nom (mòbils de pre-pagament, línies a nom dels pares, etc.)? Resulta evident que la policia tenia informació emmagatzemada sobre aquestes persones. Així ho va afirmar el mateix jutge de l’AN quan va dir que “estaven fitxats” i fins i tot l’agent dels Mossos d’Esquadra que va declarar a Madrid quan va afirmar que tenien les dades d’altres mobilitzacions i fins i tot perque alguns havien estat candidats a les eleccions municipals. Aquestes circumstàncies que la policia pretenia fer servir com a justificació només es complien en cinc dels setze imputats.

Però el cas de les fotografies del rei no són l’únic que s’ha donat, si bé és el més significatiu ja que ha motivat l’obertura d’investigacions per part de l’Agència Catalana de Protecció de Dades i del Síndic de Greuges de Catalunya. Ja abans s’havien donat casos com les dades que la policia tenia d’un militant independentista d’Osona que no tenia cap tipus d’antecedent i tot i així comptaven amb un llarg historial de la persona. També va crear força rebombori el cas conegut com “els nominats” del barri barceloní de Sants, en què la policia va mostrar a uns nois detinguts fotografies de fins a 30 persones del barri, entre les que es trobaven monitors d’esplai, activistes de moviments socials i gent de l’associacionisme de Sants. Són molts altres els exemples que es podrien posar sobre aquests tipus de fitxers.

D’altra banda, el Departament d’Interior mai ha negat rotundament aquestes pràctiques i fins i tot les ha justificat al·legant que eren necessàries amb col·lectius que per la seva activitat política són “susceptibles de cometre delictes”, quelcom que fa qüestionar-se on està el límit amb la llibertat ideològica, la intimitat i la llibertat d’expressió en aquests casos.

2. Legislació relacionada

a) Constitució espanyola

Artículo 16

1. Se garantiza la libertad ideológica, religiosa y de culto de los individuos y las comunidades sin más limitación, en sus manifestaciones, que la necesaria para el mantenimiento del orden público protegido por la Ley.

2. Nadie podrá ser obligado a declarar sobre su ideología, religión o creencias.

Artículo 18

1. Se garantiza el derecho al honor, a la intimidad personal y familiar y a la propia imagen.

2. El domicilio es inviolable. Ninguna entrada o registro podrá hacerse en el sin consentimiento del titular o resolución judicial, salvo en caso de flagrante delito.

3. Se garantiza el secreto de las comunicaciones y, en especial, de las postales, telegráficas y telefónicas, salvo resolución judicial.

4. La Ley limitará el uso de la informática para garantizar el honor y la intimidad personal y familiar de los ciudadanos y el pleno ejercicio de sus derechos.

Artículo 23

1. Los ciudadanos tienen el derecho a participar en los asuntos públicos directamente o por medio de representantes, libremente elegidos en elecciones periódicas por sufragio universal.

2. Asimismo, tienen derecho a acceder en condiciones de igualdad a las funciones y cargos públicos, con los requisitos que señalen las Leyes.

Artículo 24

1. Todas las personas tienen derecho a obtener la tutela efectiva de los jueces y tribunales en el ejercicio de sus derechos e intereses legítimos, sin que, en ningún caso, pueda producirse indefensión.

2. Asimismo, todos tienen derecho al juez ordinario predeterminado por la ley, a la defensa y a la asistencia de letrado, a ser informados de la acusación formulada contra ellos, a un proceso público sin dilaciones indebidas y con todas las garantías, a utilizar los medios de prueba pertinentes para su defensa, a no declarar contra sí mismos, a no confesarse culpables y a la presunción de inocencia.

La ley regulará los casos en que, por razón de parentesco o de secreto profesional, no se estará obligado a declarar sobre hechos Presuntamente delictivos.

b) Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra

La Divisió d’Informació (DINF) depèn directament de la Direcció General de la Policia i les seves funcions principals, tal com les hi atorga el Decret 243/2007, de 6 de novembre, d’estructura del Departament d’Interior, Relacions Institucionals i Participació, són les següents:

a) La investigació i persecució d’organitzacions criminals les activitats de les quals no persegueixin una finalitat econòmica i que comportin una amenaça per a l’exercici individual o col·lectiu de les llibertats, la seguretat de les persones, la pau o la cohesió social. b) La recollida i el tractament de tota informació de caràcter operatiu referida a organitzacions criminals en els termes de l’apartat anterior.

-Estructura de la DINF

La Divisió d’Informació s’estructura en els òrgans següents:

·L’Àrea Central d’Informació Interior.

·L’Àrea Central d’Informació Exterior.

·L’Àrea Territorial d’Informació.

·L’Àrea Central d’Anàlisi.

·L’Àrea Central de Suport Tècnic i Operatiu.

·L’Oficina de Suport.

3. Anàlisi

La policia té àmplies potestats i prerrogatives que li atorga la llei per complir les seves funcions. En el cas que ens ocupa, la justificació de l’ús de determinades pràctiques que es fa des del Departament d’Interior i dels propis agents i comandaments dels Mossos d’Esquadra és la prevenció del delicte i la persecució dels autors de col·lectius “potencialment criminals”. És a dir, que es pressuposa que hi ha determinats grups socials i polítics que per la seva pròpia ideologia són especialment susceptibles de cometre delictes. Així ho demostren les declaracions fetes arran del “Cas Birulés” a Girona o en les fetes per una agent dels Mossos d’Esquadra a l’Audiencia Nacional espanyola.

La principal qüestió que es planteja i que probablement determina la legalitat o il·legalitat d’aquest tipus d’actuacions és el criteri per decidir quan hi ha aquesta potencialitat criminal (indicis suficients, proves, ordres judicials corresponents, etc.) i com les actuacions que es desprenen de la decisió han de ser sempre proporcionades tant al perill real com en relació amb els drets constitucionals, fonamentals i humans amb què es pot entrar en col·lisió. El primer handicap que ha de superar aquest examen és qui és el responsable de la Divisió d’Informació dels Mossos d’Esquadra, que d’acord amb amb el Decret 243/2007 és el Director General de Policia, càrrec de nomenament polític i per tant subjecte a la decisió del govern en general i del Conseller d’Interior de torn en particular. El segon handicap és que la Divisió d’Afers Interns, que hauria de controlar els possible abusos i els criteris i actuacions de la d’Informació depenen també directament del mateix càrrec.

Els fitxers d’aquests tipus estan formats per moltes dades diferents però bàsicament responen a tenir identificades a les persones que pertanyen a determinats col·lectius i en quines activitats han participat. Per obtenir aquestes dades la Divisió d’Informació pot utilitzar diversos mitjans: seguiments de persones, filmacions d’actes i manifestacions, intervenció de comunicacions, identificacions, etc. Aquestes actuacions poden ser legals o il·legals, depenent de si estan justificades en cada moment d’acord amb la legalitat vigent i si compten amb recolzament per fer-ho, bàsicament les ordres judicials que poden ser necessàries en aquests casos. Però el problema dels fitxes policials de caire polític no rau en si s’han obtingut de manera legal o il·legal sinó en què l’emmagatzematge i sistematització d’informació personal, el seu us de manera continuada i els motius i objectius per utilitzar-lo sí que soc il·legals per xocar frontalment amb els drets fonamentals. La militància o participació política no pot ser motiu suficient per presumir una activitat criminal i molt menys per vulnerar drets com el de la intimitat, la presumpció d’innocència o la llibertat ideològica, especialment el dret a no declarar-la.

4. Preguntes obertes

Tota actuació policial ha de complir certs requisits bàsics per poder ésser acceptable des del punt de vista jurídic que podríem resumir en el respecte a la legalitat vigent, és a dir, en tenir habilitació legal per dur-la a terme, no excedir-se tot respectant el principi de proporcionalitat i estar degudament justificada. Examinar aquest control en un acte administratiu qualsevol acostuma a ser fàcil, especialment quan hi ha una resolució escrita, però les actuacions habituals de la policia escapen de quasi tota activitat de control de legalitat i proporcionalitat. En el cas de les actuacions d’unitats d’informació encara és més difícil aquest control ja que directament se’n desconeixen els detalls i només se’n té coneixement en casos molt puntuals, filtracions o algunes intervencions en judicis. Desconeixem l’abast de la informació recollida, de les actuacions practicades i dels mitjans utilitzats i per tant no en podem examinar la legalitat. De tot plegat en podem extreure algunes preguntes sense resposta, com a mínim per part meva, que potser haurien de respondre els responsables polítics i policials:

-És possible una Divisió d’Informació que actuï amb ple respecte per la legalitat i els drets fonamentals sense que això la torni ineficaç?

-És possible el control de les seves activitats quan depèn directament del mateix responsable polític que la les dirigeix?

-Podria acceptar-se jurídicament una relaxació o violació de drets fonamentals per tal de garantir la seguretat dels ciutadans? Hi ha, però, en els casos en què actuen un risc real i imminent pels ciutadans?

El dret a la dissidència i la benvinguda a Laura Riera

rodapremsaDavant de tot l’enrenou desencadenat al voltant dels actes de benvinguda a Laura Riera, caldria fer algunes consideracions de tipus jurídic i polític per entendre la gravetat de tot plegat, des de l’aute de l’Audiència Nacional fins a l’actuació policial, passant pel paper dels mitjans de comunicació i certs càrrecs públics.

1. La condemna de Laura Riera

Laura Riera va ser condemnada per un delicte de col·laboració amb banda armada. És important tenir en compte que també va ser jutjada per altres fets però que en tots aquests va ser absolta. Entre els judicis que va haver d’afrontar es troba el de l’acció que acabà amb la vida d’un regidor del PP de Viladecavalls. Per aquest fet Laura Riera va ser absolta i per tant és absolutament innocent, també a ulls de la legalitat espanyola. Aquí teniu la notícia a l’hemeroteca de La Vanguardia (enllaç).

Aquest recordatori és important ja que polítics i mitjans de comunicació no s’han cansat de atribuir-li aquesta acció d’ETA a Laura Riera. Essent doncs, l’atribució d’un delicte a una persona que ha estat absolta en sentència ferma, aquestes declaracions suposen un delicte de calúmnies, previst a l’article 205 del Codi Penal i com a tal pot ser penat amb un interval de sis mesos a dos anys de presó o multa de 12 a 24 mesos per haver-se realitzat amb publicitat. Convé, doncs, que els defensors retòrics de la legalitat comencin a complir les seves pròpies normes. Un dels que podria haver comès aquest delicte és el cap de l’oposició a Barcelona i candidat a l’alcaldia per Convergència i Unió, Xavier Trias, que en el seu compte de Twitter va escriure “estic en contra de retre un homenatge a qui ha ajudat al comando Barcelona d’ETA per assassinar un regidor? sí, contundentment!”, podeu veure la publicació a la xarxa social a aquest enllaç.

D’altra banda, Laura Riera va negar en tot moment la seva col·laboració amb l’organització armada ETA. La seva condemna es basa, única i exclusivament, en la declaració signada després de dies d’incomunicació en mans de la policia espanyola. És conegut i denunciat, fins i tot per organismes internacionals, que la legislació antiterrorista espanyola dona via lliure a la tortura per tal d’arrencar “confessions” al dictat del botxí. Així ho va denunciar Laura Riera i, malgrat negar la veracitat del què havia signat sota detenció policial, el jutge no va tenir en compte res més que això. Es tracta d’una irregularitat molt greu ja que la declaració davant de jutge ha de tenir legalment un valor superior a la declaració davant la policia.

2. L’acte de benvinguda

El fet que Laura Riera no hagi acceptat mai l’acusació per la qual se la va condemnar fa impossible que se l’estigui homenatjant pel seu “currículum delictiu”, ja que no es pot enaltir i exaltar quelcom que s’ha negat reiteradament que fos així. Malgrat això, el jutge de l’Audiència Nacional espanyola va dansar al so de l’espanyolisme mediàtic i va accedir a la prohibició dels actes de benvinguda i a una marxa de torxes per demanar l’alliberament de les preses catalanes Marina i Lola.

Els actes consistien en una rebuda a les portes de la presó i en un acte a Gràcia on es pretenia donar la benvinguda a una persona amb qui molts han compartit lluites i compromís. I aquestes lluites i aquest compromís no són altres que els que Laura Riera, com molts altres, va desenvolupar públicament als moviments socials de Terrassa, ras i curt. D’altra banda, cal destacar que cap dels actes organitzats era un “homenatge”, sinó que això és una construcció mediàtica i política per tal de criminalitzar-los. És molt fàcil atacar sota el paraigües del titular groc “homenatge a una col·laboradora d’ETA”. Doncs bé, la pintura mediàtica explica malament la realitat, però no la canvia: el que hi havia era un acte festiu per celebrar que una militant dels moviments socials sortia de la presó 9 anys després. Pot ser això un delicte? No, per això era imprescindible distorsionar les convocatòries.

El desencadenament dels fets ha posat de relleu, una volta més, que a l’estat espanyol les condemnes amb rerefons polític mai acaben amb la presó. Na Laura ha complert, íntegrament i fins l’últim dia, els 9 anys imposats per l’AN. Durant aquest 9 anys ha hagut de passar per situacions tant dures com llargs períodes d’aïllament. Malgrat això, la seva fortalesa i el suport de familiars, amics i companys, han fet que d’una vegada per totes pugui sortir al carrer. Però l’espanyolisme oficial, i extraoficial, no està disposat a complir les seves pròpies lleis. Han penjat l’etiqueta de terrorista a na Laura i no li pensen treure. I és que a Espanya, de democràcia, res de res. Les lleis, en especial el Codi Penal, són una eina a les mans del poder.

3. La desconvocatòria de l’acte i la detenció del portaveu de la CFP

Davant de la resolució de l’AN els col·lectius organitzadors de l’acte de benvinguda a Gràcia va decidir desconvocar l’acte. Així, i aprofitant la previsible presència de mitjans de comunicació a la Plaça del Raspall, la Comissió de Festes Populars va decidir dur a terme una roda de premsa per anunciar que se suspenien els actes prohibits per l’AN malgrat no estar d’acord amb el criteri d’aquesta, i explicar les raons de tot plegat. Aquest fet va ser comunicat al cap de l’operatiu dels Mossos d’Esquadra i, segons afirmen els organitzadors de la roda de premsa, aquest va acceptar que es fes la roda de premsa ja que el que estava prohibit era l’acte de benvinguda. Va ser aleshores quan en Martí, amb una desena de companys al darrere amb una pancarta que deia “Pels drets polítics i civils, dissolució Audiència Nacional”, va començar dient que llegiria el comunicat de la CFP. Quan tant sols portava tres línies un grapat d’agents assaltava l’escenari i identificava a tots els companys que eren a dalt i detenien a en Martí.

Quan en Martí encara era a Gràcia, emmanillat, una altra persona va informar per megafonia que el què s’estava fent amb aquella roda de premsa era desconvocar l’acte i que així li ho havien notificat al cap de l’operatiu dels Mossos. Per aquest fet, Alerta Solidària ja ha anunciat que estudia presentar una querella per detenció il·legal i coacció a la llibertat d’expressió.

Els Mossos no van impedir en cap moment la celebració de l’acte de benvinguda a Laura Riera perquè aquest, senzillament, havia estat suspès. El què la policia autonòmica va assaltar i frustrar, amb ple coneixement del què feien, era una roda de premsa on s’anunciava la suspensió dels actes per haver estat prohibits per l’AN i la disconformitat amb aquesta resolució. I aquí és un rau la major de les gravetats de tot plegat, agreujat per la violència policial amb que els Mossos va dissoldre una marxa improvisada en què es demanava llibertat d’expressió i la dissolució de l’AN, dissolent de pas, a cops de porra, el correfoc infantil de festa major. Silenci davant la injustícia, criminalització contra la solidaritat, versió oficial sobre la veritat.

4. Ni desobediència, ni enaltiment: detenció il·legal

Per poder dur a terme la detenció del Martí a dalt de l’escenari era necessari que aquest hagués comès algun delicte, quelcom que no es va produir en cap cas. En aquell moment els Mossos d’Esquadra es van negar a esclarir quin era el delicte que suposadament havia comès. A la travessa n’hi havia bàsicament dos: la desobediència a la resolució judicial i/o l’enaltiment del terrorisme i menyspreu a les víctimes. Resulta evident que cap d’aquests dos delictes s’havia comès en cap moment i que, per tant, la detenció va ser del tot il·legal.

No podia tractar-se d’un delicte l’enaltiment del terrorisme per diversos motius. En primer lloc, perquè res del què va poder arribar a llegir a la roda de premsa era constitutiu d’aquest delicte. El simple fet d’anomenar Laura Riera i intentar explicar quins eren els actes convocats i que s’havia decidit suspendre va ser suficient per assaltar l’escenari a criteri de la policia. Però res del què va passar era constitutiu, es miri per on es miri, d’aquest delicte. Tampoc ho podia ser el simple incompliment de l’aute de l’AN en què es prohibien els actes.

En cas que s’hagués d’un a terme l’acte de benvinguda a Laura Riera, quelcom que no va passar ni es va intentar, hi hagués hagut una desobediència a l’ordre judicial, però no automàticament enaltiment del terrorisme. Això es desprèn de la mateixa motivació continguda en la resolució judicial, en què es prohibia l’acte per la “possibilitat” que aquest tingués aquesta finalitat. En tot cas, de celebrar-se els actes prohibits, caldria haver analitzat el contingut del mateix per determinar si, a banda de desobeir l’odre judicial, hi havia o no enaltiment del terrorisme.

Ara bé, descartat el delicte d’enaltiment, tampoc es pot considerar que hi hagués un incompliment de l’odre judicial que prohibia l’acte. La cosa és senzilla: l’acte havia estat desconvocat. Més d’una hora abans, diversos mitjans de comunicació entre ells el canal de notícies públic, 324, ja es feia ressò de la des-convocatòria de l’acte per part dels organitzadors. A la plaça tothom ho sabia, també els Mossos d’Esquadra. Per si això no fos prou, la pancarta que hi havia dalt l’escenari no feia cap referència a Laura Riera i el portaveu va deixar clar que es disposava a llegir un comunicat amb la posició de la CFP. Aquest comunicat era el què confirmava públicament la suspensió dels actes, com ja s’havia difós pels mitjans de comunicació abans, i exposava la opinió de la CFP. Així es pot comprovar al vídeo d’El Periódico de Catalunya (enllaç) quan el portaveu diu: “Vaig a llegir el comunicat de la Coordinadora de Festes Populars de la Plaça del Raspall”. Més clar l’aigua. No s’estava duent a terme l’acte sinó la lectura d’un comunicat davant la prohibició de l’AN.

Hi ha alguna manera més clara i evident que donar compliment a una resolució judicial que fer una roda de premsa per criticar-la? És un dels acataments, crític evidentment, més evident que hom es pot trobar.

5. El dret a la dissidència i la vulneració dels drets fonamentals

Arribats a aquest punt repassaré breument alguns dels fets: 1. trasllat de Laura Riera a dos dies del seu alliberament de Wad-Ras (Poblenou, Barcelona) a Brians (St Esteve Sesrovires); 2. Prohibició de l’acte de benvinguda; 3. Militarització de Gràcia en plenes festes; 4. Assalt a una roda de premsa i detenció del portaveu; 5. Càrregues injustificades contra una marxa improvisada pacífica, inclòs el correfoc infantil; 6. Persecució de les persones que penjaven cartells demanant la llibertat del portaveu detingut la mateixa nit; 7. Mentides en la versió oficial seguides per les direccions editorials dels mitjans (contradient les seves pròpies imatges i periodistes).

La conclusió d’aquests fets és senzilla: no només es prohibeix un acte que no era constituïu de delicte (segons l’AN, podia ser-ho, era, només, una possibilitat) sinó que es reprimeix la manifestació pública de discrepància malgrat el compliment de l’ordre judicial. Silenci és el què es busca i el preu serà tant alt com sigui necessari.

Qualsevol persona mínimament compromesa amb les llibertats individuals i col·lectives, amb els drets fonamentals, la llibertat d’expressió i els drets civils i polítics hauria d’estar indignada amb els fets de Gràcia. Fins i tot aquelles persones que compartien la prohibició de l’acte, haurien d’alçar la veu contra la repressió viscuda. Ja que el què es va impedir a Gràcia va ser l’exercici del dret a la llibertat d’expressió, a la dissidència política. La mateixa jurisprudència del Tribunal Constitucional espanyol ha reiterat en diverses ocasions que l’acceptació i acatament de l’ordenament jurídic, fins i tot de la pròpia constitució, no implica la adhesió ideològica al mateix. Davant una decisió judicial hi ha el dret inalienable a discrepar-ne i criticar-la públicament. Les seves lleis només obliguen a una cosa: respectar la decisió. Podríem parlar aquí sobre el dret a la desobediència davant resolucions injustes encara que això vagi contra la llei, però ni tant sols és aquest l’extrem que ens ocupa.

Convindria, doncs, que tots plegats féssim una reflexió de quins són els principis bàsics de la democràcia i que polítics, jutges, fiscals i mitjans de comunicació pensessin bé quin el el seu paper en la defensa de les llibertats col·lectives i individuals. O més aviat, que entre totes comencem a traçar els camins per assolir un escenari democràtic per als Països Catalans, quelcom que el poder establert ni vol ni pot dur a terme.