El saqueig: alguns papers de l'auca

Rajoy: dels fils de plastilina a la línia de crèdit

El Regne d’Espanya ha demanat, ja formalment, el rescat de l’economia a la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional. Uns aproximadament 100.000 milions d’euros aniran a parar al sector financer espanyol que ens ha dut al desastre actual. De nou, diners públics seran injectats al sector privat, mentre es retallen els serveis públics més elementals, com la sanitat i l’educació. El rescat, en forma de crèdit, no serà injectat directament al sector bancari, sinó que serà el Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) qui rebrà el préstec, i aquest serà qui el distribuirà entre les entitats financeres. És, doncs, l’estat – i no els bancs – qui respon d’aquest deute davant els organismes internacionals, els quals ja han intervingut Grècia, Irlanda i Portugal. Malgrat ho negui el president espanyol, aquesta injecció suposa un augment del deute públic i, per tant, del dèficit de l’estat, que es traduirà en un augment dels impostos i de les retallades en inversió pública. El deute privat, doncs, es converteix una vegada més en deute públic. Els qui durant dècades han privatitzat els beneficis d’un creixement virtual de l’economia socialitzen de nou les pèrdues, i fan pagar la festa i el caviar als qui ni tan sols hi hem estat convidats.

Mas i el pacte de fum

En mig de la tempesta financera, el govern de Convergència i Unió ha aconseguit posar en el centre del debat polític oficial -i oficialista- una proposta de pacte fiscal destinada a naufragar abans de deixar anar les amarres. Amb una cortina de fum de manual, Artur Mas agita amb fervor patriòtic el greuge de l’espoli fiscal a què l’estat sotmet als Països Catalans. El govern necessita culpables per eludir tota responsabilitat de les conseqüències socials del seu programa de shock per destruir els drets socials, netejar l’administració de professionals per omplir-la de gestors amb carnet i bons contactes, i privatitzar els serveis públics per garantir el negoci d’aquells a qui representa. Mentre la culpa sigui de Madrid, tot quedarà justificat en el camí de la transició nacional cap al paradís de CaixaBank, Abertis i uns quants mecenes del Palau de la Música.

Els hospitals d’Alí Baba

Desviar l’atenció, doncs, no és casual. La sanitat catalana, per exemple, ha esdevingut la mina d’or de l’empresariat mafiós del país. Alts càrrecs de la Generalitat de Catalunya, encapçalats pel mateix Conseller Boi Ruiz -expresident de la patronal privada del sector-, controlen l’entramat sanitari de Catalunya. Les mateixes persones (Josep Prat, Ramón Bagó, Xavier Crespo) dirigeixen la sanitat pública catalana mentre ocupen centenars de càrrecs en consells d’administració de societats dedicades a l’àmbit sanitari: gestió d’hospitals, càtering, recerca biomèdica, renting de maquinària sanitària, etc. Ells mateixos, i ho diu la Sindicatura de Comptes, s’autoadjudiquen, sense complir ni una coma de legislació de contractes del sector públic, negocis milionaris entre empreses públiques i privades que resten sota el seu control. Els mateixos prohoms de la sanitat -pública i privada- són els qui, a través del Consell Assessor per a la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari i l’Institut Català de la Salut, dissenyen l’atomització del sistema públic per tal de regalar al sector privat la seva gestió. Un negoci rodó per a qui, amb una manifesta contraposició d’interessos, disposa del nostres recursos per destinar-los als seus interessos particulars. Millet i Montull són (com a mínim moralment), en la versió barretinaire d’Oliver Twist, els més innocents del guió. Facin comptes.

Estat d’excepció

En aquest context de saqueig generalitzat de la res pública, resulta evident que la indignació i el conflicte social, ara significatius, esdevindran tard o d’hora generalitzats. Amb aquesta situació, l’estat-policia en mans de la cleptocràcia, dissenya i aplica un estat d’excepció on es força l’ordenament jurídic en paraules del Ministre espanyol d’Interior, i on cal anar fins on permeti la llei i una mica més enllà, per tal de garantir que l’ordre establert de les coses es mantingui inalterable. Les ràtzies de detencions, la pàgina web per a delators de Felip Puig, les presons preventives o les multes imposades a tort i a dret són una mostra, entre d’altres, que la imposició del discurs únic de l’austeritat -saqueig, si prescindim d’eufemismes- no és possible sense un clima de por i violència. L’aplicació d’un saqueig planificat, basat en el desmantellament i espoli dels serveis públics, que no figurava en cap dels seus programes electorals, en mig d’un estat d’excepció, escombra la poca legitimitat democràtica que podien tenir els governs actuals.

Destituir els governs il·legítims, als Països Catalans i arreu, ha esdevingut més que mai una necessitat, ja no només democràtica, sinó de pura supervivència.

*Article publicat a l’Accent 228

Les sancions de Felip Puig: feta la llei, ens falta la trampa

A principis d’octubre, prop d’un centenar d’activistes que van ser retinguts i identificats quan es dirigien a l’Hospital del Mar al juliol, va començar a rebre la notificació de que el Departament d’Interior els havia obert un expedient sancionador. Pocs dies despés, rebien la mateixa sorpresa més de 100 persones que havien participat a la manifestació contra Plataforma per Catalunya del 2 d’octubre a Barcelona. També un grup de membres del 15-M que havia realitzat una ocupació simbòlica de la Borsa de Barcelona al setembre han estat sanciots. Aquestes sancions es basen en la Llei Orgànica de Seguretat Ciutadana, més coneguda com a Ley Corcuera, i acusen als sancionats d’haver causat desordres públics o desobediència, segons el cas, i poden comportar multes d’entre 200 i 500 euros per persona.

Aquesta és una mesura que, si bé fa dues dècades que existeix, no havia estat gaire explotada per part dels cossos policials de l’estat. La tàctica d’Interior respòn a la necessitat de cercar alternatives a la via penal, que sovint se’ls ha resistit amb força. D’una banda, els informes policials dels Mossos que arriben als Jutjats d’instrucció solen acabar arxivats, i de l’altra, la manca de proves i tot les estretègies processals eviten condemnes, a vegades sense ni tan sols arribar a judici. Les sancions administratives, doncs, suposen un eina eficaç a nivell repressiu. En primer lloc, perque les multes poden arribar a ser més altes que les penes-multa que resulten dels judicis de faltes. Als sancionats per intentar ocupar la Borsa de Barcelona al setembre d’enguany, per exemple, se’ls vol multar amb 500 euros. En segon lloc, a diferència de la via penal, no hi ha un control judicial previ, sinó que és el mateix Departament qui sanciona i resol els recursos presentats en via administativa. Això comporta que la decisió de presentar un recurs judicial contra la multa suposa un cost molt elevat, i acaba sortint a compte pagar la multa. Això, però, contribueix a que no hi hagi un control judicial d’aquest tipus de sancions, quelcom que suposa una manca absoluta de jurisprudència al respecte, augmentant així l’arbitrarietat i el criteri polític d’aquests procediments.

Feta la llei, feta la trampa, i caldrà plantejar com abordem des d’un punt de vista polític i antirepressiu aquest nou fenòmen. Des d’un punt de vista jurídic, resulta evident que caldrà recorrer fins on sigui necessari per intentar frustrar legalment aquesta via de persecussió política. I des d’un punt de vista polític, haurem de parlar més que mai del què depen de nosaltres mateixos: la desobediència.

*Article publicat a l’Accent 215

Reflexions en calent sobre les detencions pel #15J al Parlament

Arran de l’operació policial i judicial que s’està duent a terme des de primera hora d’aquest matí, en què els Mossos d’Esquadra estan practicant detencions a domicili a la ciutat de Barcelona, en relació a la mobilització davant el Parlament de Catalunya contra les retallades dels serveis públics el passat 15 de juny, volia fer algunes consideracions en calent i a l’espera de saber com acaba tot plegat:

1. La ràtzia policial que s’està duent a terme per part de la Conselleria d’Interior, dirigida per Felip Puig, i l’Audiencia Nacional espanyola, en concret pel jutge Eloy Velasco, és absolutament injustificable. No hi ha cap motiu que justifiqui la detenció de les persones imputades per lliurar-los una citació que es podria fer personalment sense necessitat de trasllat a comissaria. Es tracta d’una privació de llibertat inacceptable que no està emparada ni per la llei, i molt menys justificada des d’un punt de vista democràtic.

 

2. La manera com la Conselleria d’Interior està duent a terme l’operació policial és del tot inacceptable i contrària a al drets i llibertats civils i polítics. Anunciar una operació policial que ha de culminar amb una vintena de detencions per després realitzar-les amb comptagotes sembrant en pànic entre els milers de persones que es van mobilitzar el 15 de juny és una estratègia policial basada en la repressió política pròpia d’un règim autoritari on no es respecten les garanties democràtiques dels ciutadans. No hi ha cap motiu que justifiqui aquest operatiu més enllà de la voluntat de sembrar la por.

 

3. Els i les catalanes, així com totes les persones que tinguin un mínim de respecte pels drets i llibertats que han d’estar garantits en un sistema que es pretén democràtic, no poden reconèixer la legitimitat de l’Audiencia Nacional espanyola, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista. Així, cal exigir a la Generalitat de Catalunya que cessi immediatament la col·laboració amb aquest organisme judicial d’excepció marcat repetidament per episodis de tortura, dispersió de presos i judicis polítics contra tota dissidència.

 

4. Acumulem doncs, un argument més per exigir al President de la Generalitat que cessi immediatament al Conseller d’Interior, Felip Puig, que ha demostrat no tenir cap mena de respecte vers els drets i llibertats dels ciutadans, especialment els de reunió, manifestació i llibertat ideològica, com demostra la desproporcionada actuació policial de la Plaça Catalunya del passat 27 de maig. Per cert, quin doble raser, que d’aquell espectacle de brutalitat policial ni hi a hagut expedients, ni processaments ni responsabilitats polítiques ni policials.

Si ens toquen a una, en toquen a totes!