La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

La renovació del MWC. Falsos culpables i presumptes innocents

El mandat d’Ada Colau encara no ha començat i ja ha patit la primera sotragada. Potser ha estat una ensopegada, però crec que és bo per als temps que corren que mirem d’analitzar què ha passat. Abans de mossegar, si us plau, llegiu-lo sencer. Després linxeu-me, si s’escau (per totes bandes).

En primer lloc, cal que parem atenció a què és el què es va signar dimarts 2 de juny a la Sala Tàpies de l’Ajuntament. En aquell acte, l’alcalde en funcions Xavier Trias, la Secretaría de Estado de Telecomunicaciones y para la Sociedad de la Información (Ministerio de Industria, Energía y Turismo del Reino de España), la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, Fira Internacional de Barcelona, Turisme de Barcelona i la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation,  van signar l’oferta adreçada a GSMA (organitzadora del MWC) per tal que el proper mes de juliol escollís Barcelona de nou com a seu del Congrés fins l’any 2023 (el compromís actual arriba fins el 2018). L’oferta, és un acte que podríem titllar d’unilateral: si vostè tria Barcelona fins el 2023 nosaltres farem tot això que diem en aquest document. Si GSMA accepta, aleshores l’oferta esdevé contracte (qualsevol amb un coneixement mínim d’obligacions i contractes, dret civil o usos mercantils sap de què parlem). A Can Vilaweb expliquen una mica el contingut des despropòsit signat.

Per tant, el què es signava de fet era una part de la renovació del MWC: la part que correspon a la ciutat de Barcelona. Ara falta que al mes de juliol els organitzadors del GSMA acceptin la proposta, o optin per alguna altra de les ciutats que es proposen (com els JJOO però sense el COI).

Qui signava l’oferta?

Com he explicat a l’inici, l’oferta la signaven diverses administracions i organismes. Però anant al centre de la polèmica, centrem-nos en el paper de l’Ajuntament de Barcelona. Qui signava l’oferta era l’Ajuntament de Barcelona, com a institució, com a administració pública, a través de la seva màxima autoritat que, de moment, és l’alcalde en funcions Xavier Trias.

Què hi feien allà altres representants polítics? L’Alcaldia va convidar als caps de llista de totes les formacions polítiques que havien obtingut representació a les darreres eleccions municipals del dia 24 de maig, per tal de que fos “mostra d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023” (literal, de copiar i enganxar) per tal que GSMA no tingués dubtes de que governés qui governés l’oferta era en ferm, i així guanyar punts de cara a la decisió de GSMA d’aquest juliol. No val a dir, doncs, que això ho signava Trias. L’alcalde en funcions hi estampava la signatura, la resta li donaven suport explícit com se’ls havia demanat amb la seva assistència.

I com és que ningú ho sabia? Doncs perquè l’Ajuntament ho havia preparat així i ningú ho havia explicat. Els caps de llista van ésser convidats a un acte a porta tancada a la Sala Tàpies, on hi hauria un fotògraf municipal i (potser) una càmera de BTV per després enviar imatges a la resta de mitjans. No hi hauria declaracions per part de ningú. El caràcter secret de l’acte, de política de fets consumats i després comunicats en una fotografia i una lacònica nota oficial, va saltar pels aires quan la CUP Capgirem Barcelona va declinar públicament la invitació.

Quina invitació? De quin acte esteu parlant? Què dieu que se signa demà? Aquestes són algunes de les preguntes que feien periodistes i mitjans quan van rebre la nota explicant perquè Maria José Lecha no assistiria a l’acte. La cosa, doncs, era més secreta del què semblava i tot. És potser aquest caràcter críptic, fosc, de fets consumats de la “vella política” en un acte plantejat com una “mostra d’unitat” dels assistents entorn l’oferta, la que més lletja fa la cosa.

I què hi feia allà Ada Colau? Caure en la seva pròpia trampa. Sense acritud. M’explico i no us enfadeu abans d’hora. El digital Crític va publicar un article explicant que Trias estava signant contractes a darrera hora que comprometien inversions fins l’any 2023, alguns d’ells vinculats a Florentino Pérez. Aquest fet va ser denunciat per molta gent, però especial protagonisme van tenir les paraules d’Ada Colau al respecte, quelcom normal i previsible atès que serà la nova alcaldessa en deu dies.

Trias, o algú ben murri del seu equip, va veure en aquella escena la clau de volta per a la signatura del MWC. Immediatament l’alcalde en funcions va sortir a donar la cara, a dir que no era cert, i a adoptar un compromís inequívoc: no signaria res sense el vsit-i-plau d’Ada Colau i aquesta estaria present a totes les signatures que volgués. Trias va quedar com un senyor, un d’aquells educats, sabeu? Dels de la part alta. A l’equip de Trias, però, reien a pulmó obert pensant en el sant gripau que Barcelona en Comú s’empassaria dies després. Ni Messi fot aquests gols, debia pensar Antoni Vives sentint-se una mica vencedor després de l’humiliant derrota del 24 de maig.

La cosa és força senzilla (o de fet, bastant perversament rebuscada): a Colau només li van deixar la sortida de la plantada, de no anar-hi, com va fer la CUP Capgirem Barcelona, i per tant de que Trias pogués no signar l’oferta a GSMA en uns termes que ni Colau ni ningú havia pogut conèixer fins poc abans, i per descomptat sense poder debatre ni esmenar prèviament. La responsabilitat seria de Colau, que tenia el compromís de l’alcalde sortint que no faria res sense l’ok de la futura alcaldessa.

L’oferta, de ser acceptada per GSMA, serà vinculant per a les parts signants, també per a l’Ajuntament, i el seu incompliment no només podria suposar la marxa del MWC de la ciutat, sinó probablement milionàries indemnitzacions a pagar a GSMA. Dic probablement perquè partim d’un anomalia intolerable: el contingut del contracte original amb GSMA que amb aquesta oferta es complementava, no és públic. En tot cas, confiem que el dia 14 de juny mateix, el nou govern el faci públic. Llums i taquígrafs.

Tenia alternativa Ada Colau? Probablement sense haver-se parat un parany a ella mateixa sense saber-ho, i ben aprofitat per Trias (amb molta mala llet), li hagués resultat més fàcil. Tal i com havien anat les coses, ho tenia més fomut. Però no val el·ludir responsabilitats: si Colau hagués dit que allò no es signava sense renegociar les clàusules, o bé Trias no hagués signat o ho hagués fet en funcions i contra la voluntat de, com a mínim, la llista més votada i la futura alcaldessa. La decisió no era gens fàcil, certament, però ens marca clarament per on van les coses (i per on aniran): si a Barcelona mana la seva gent o si manen els poders fàctics i el gran capital. Es pot obeir manant, el problema és quem mais ordena: o povo o el capital. De moment, gol per l’escaire dels últims.

El Compromís de les Escales

Ahir a la nit m’arribava via whatsapp una breu nota atribuïda a Barcelona en Comú (no puc donar veracitat a la font però tampoc és el rellevant) on, entre altres coses, s’afirmava que la signatura no tenia res a veure amb el Compromís de les Escales (el missatge deia més coses però crec que ja han quedat explicades en els paràgrafs anteriors). Doncs aquí és on lamento profundament dir que no, que és mentida, i que BEC (si és que el missatge és seu) faria bé d’explicar que senzillament els han colat un gol entre mandats i que no serà fàcil evitar-ne en un futur: transparència i humilitat són les millors eines que tindran per afrontar la que els hi caurà a sobre durant dels propers 4 anys.

En primer lloc, un element simbòlic que parla per si sol: la seu del Mobile World Capital, que forma part de l’acord  amb GSMA i també de l’oferta de renovació, és ni més ni menys que el local que durant una setmana ha mantingut ocupat els i les treballadores de Movistar en vaga. Per no tenir res a veure, Déu n’hi do, no? Però és que parlar del MWC, de GSMA i del gran esdeveniment de telefonia mòbil mundial a Barcelona és parlar, en bona part, de Movistar. Com sol passar en aquests macroconglomerats i sopes de lletres, logos i sigles a voltes costa saber qui és qui, però fer veure que Movistar no té res a veure, i que l’oferta de renovació (vinculant) no vulnera l’esperit i la literalitat del compromís de les escales, és senzillament prendre al personal com a ingenu. En primer lloc, Movistar forma, a més a més, part dels grups associats a la Fundació Barcelona Mobile World Capital Foundation, signant també de l’oferta de renovació del MWC a Barcelona fins el 2023. Però el fet determinant, és que els membres espanyols del GSMA són Orange Espagne, Telefónica Móviles España (Movistar), Així es pot comprovar al lloc web de GSMA on desglossen els membres de ple dret, estat per estat, i fins i tot una volta per altres estats ens permetrà comprovar com filials de Movistar d’altres llocs del món també en formen part. Aquí la captura “Spain”:

GSMASPAIN

I doncs, a què ve tant enrenou?

I aquí és on entro, si em permeteu, en el què crec que és precisament el paper de la CUP Capgirem Barcelona a l’Ajuntament per al mandat 2015-2019: ser la garantia de que els compromisos com el de les escales es compleixen; pressionar al govern perquè no reculi, amb tot el suport necessari per fer-ho quan ho necessiti; garantir la no desmobilització de les lluites per no deixar l’acció política només en mans de les institucions i menys encara del govern (de qui sigui). I així només sereu sempre oposició? No, però perquè un govern en terreny enemic (l’estat ho és, juguem en terreny contrari, ho hem dit sempre) pugui tirar endavant determinades coses, calen transformacions socials profundes. Algunes es poden facilitar des del govern, d’altres són necessàries a l’oposició (al plenari, i al carrer).

Mà estesa per la ruptura, puny tancat contra els passos enrere. Companys i companyes, no hi veieu una amenaça en aquesta situació, sinó una oportunitat de construir poder popular. Quan calgui hi serem, no només votant sinó tancant files en suport al govern. Quan calgui, serem aquells tres trolls que no et deixen caure en certes contradiccions. I quan calgui serem l’oposició crítica i contundent que planta cara a dins i a fora de l’Ajuntament com ho hem fet fins ara a Barcelona i a tot arreu.

Perquè empassar-se gripaus i si cal abraçades* per un 9N mentre posem desenes d’imputats a cada vaga general és allò que ens caracteritza, i de ben segur que quan calgui abraçar-te, Ada, t’abraçarem. Qui sap si el dia 13 serà la primera: ho decidiran les assemblees.

*Edito Nota al peu14:56 hores: “les abraçades no s’empassen, es fan”, encara que les facin els altres.

La mort de la immersió i les trampes autonomistes al solitari

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

ERC i les retallades: el preu de la centralitat política

Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.

Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.

Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.

Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.

ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.

Les mentides de Felip Puig – Els números de placa

Antecedents

Tots els agents dels Mossos d’Esquadra, com qualsveol altre cos policial, tenen assignat un número professional d’identificació. Aquest conegut “número de placa” s’anomena TIP (Targeta d’Identitat Professional). La polèmica sobre la visibilitat d’aquest número fa molts anys que s’arrossega. Ja en època de Montserrat Tura (PSC) a la Conselleria d’Interior aquest tema va ser objecte de debat públic, si bé en una intensitat menor. Aleshores, interpel·lada per un company en un acte a la universitat, ella respongué que els Mossos anirien identificats quan els manifestants no es tapéssin la cara. No aprofundiré massa en aquesta afirmació ja que tampoc en tinc cap prova documental ni gràfica, i la intenció d’aquests articles és seguir el major rigor fàctic i jurídic.

En temps del Conseller Saura, enmig de polèmiques com el kubotan, l’encapsulament continu de manifestacions o la duríssima repressió contra el moviment estudiantil, aquest tema tornà sobre la taula. Eren continus els excessos policials que no podien ser investigats, com ha tornat a passar ara, ja que no duien el TIP visible. La identificació física es fa força difícil, tot i que no impossible, ja que l’uniforme i especialment el casc en tapen la cara. A això cal afegir-hi l’ús (antireglamentari?) de bufs i altres elements de roba amb què els agents oculten el rostre. Doncs bé, després d’un gran debat públic, finalment es va aprovar un decret per regular aquest aspecte.

Normativa vigent en matèria de TIP

El Decret  217/2008, de 4 de novembre, sobre la utilització del número d’identitat professional en determinades peces dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra (enllaç) va ser publicat al Diari Oficial de la Generalitat (DOGC) l’11 de novembre de 2008, només nou dies abans d’una de les càrregues més contundents contra el moviment estudiantil a l’alçada de les Rambles amb Pelai (per cert, aquell dia hi hagué un detingut que va ser absolt pel jutge que no va acceptar la versió d’un dels caps dels antiavalots). Si bé entrava en vigor el 12 de novembre de 2008, la disposició final establia un termini de sis mesos per adaptar els uniformes dels antiavalots (Brigada Mòbil, en endavant Brimo).

L’article únic del decret, que suposava la derogació de la normativa anterior quant al TIP, diu textualment:

Les peces visibles dels uniformes de la policia de la Generalitat-mossos d’esquadra, que portin posades a la part superior del cos els funcionaris i les funcionàries, han de tenir incorporada, a la part davantera superior dreta, una veta adherent de color blau marí de 2 cm d’ample i 5 cm de llarg, en la qual ha de constar el número d’identitat professional.”

Per qui consideri que hi pot haver alguna excepció en els uniformes, la segona part de l’article exclou, exclusivament, els uniformes de gala (i no, la Brimo no va ni amb setvetes ni barret de copa).

Així doncs, d’acord amb la normativa vigent, la manca d’identificació dels agents de la Brigada Mòbil (i sovint d’altres unitats), és absolutament il·legal. L’agent que deliberadament l’oculti o els responsables que per acció o omissió permetin aquest ocultament, inclòs el Conseller d’Interior, podrien incórrer en un delicte de prevaricació tipificat a l’article 404 del Codi Penal.

L’excusa de l’armilla antitrauma

Felip Puig va posar com a excusa que en moments de tensió els agents de la Brimo han de dur l’armilla antitrauma (una mena d’armilla antibales però més pensada per cops, objectes contundents, etc.). Doncs bé, què és si no aquesta armilla sinó “la part superior de l’uniforme” de què parla el decret abans indicat? No és l’armilla antitrauma l’element que sempre porten a sobre les unitat de la Brigada Mòbil? Negar aquesta realitat és pendre’ns a tots per idiotes i, el què és pitjor, assumir que s’està incomplint de manera flagrant d’ordenament jurídic vigent.

Alguna dada més d’aquestes mentides de Felip Puig. Senyor Conseller, si l’excusa és l’armilla antitrauma… em podria explicar per què, per exemple, els agents ARRO que van anar al tall de trànsit per la sanitat pública a la Gran Via de Barcelona, a l’alçada de l’Hospital de Bellvitge, el dimecres 1 de juny, entre les 13 i les 13:20 hores, NO DUIEN EL TIP a la peça superior de l’uniforme, tot i que tenen el velcro habilitat i no duien armilles antitrauma?

Si, si vol pot comprovar-ho en aquesta foto del periodista Marc Miras: http://twitpic.com/55eniw

No és casualitat, és una ordre

I per acabar, us deixo amb un enllaç de l’entrevista que Josep Cuní va fer al conseller després de l’agressió a Pl. Catalunya, on a partir del minut 20:10 podeu sentir per boca del mateix Felip Puig que malgrat la normativa diu el què diu hi ha la instrucció iterna d’ocultar el número d’identificació. I el motiu? Senzillament per evitar la identificació dels agents per tal d’impedir qualsevol conseqüència o responsabilitat quan actuen de manera il·legal i s’excedeixen en les seves funcions com el dia 27 de maig a Plaça Catalunya. El dimecres 1 de juny El Periódico ho explicava ben clar: “L’absència d’identificació impedeix investigar la càrrega dels Mossos“.

Doncs sabeu què? Això podria ser un delicte de prevaricació, i aquí ho deixo (o no, potser li haurem de dir a la fiscalia).

Reflexions postelectorals (I) – Corrupció i eleccions

Que la corrupció no passi factura, especialment en el cas Gürtel i d’altres relacionats amb el PP, crec que és una afirmació que cal matisar. En primer lloc, i si bé el PP ha augmentat certes majories absolutes al País Valencià, ha perdut vots. Això només és possible degut a una “oposició” del tot enfonsada i que ha renunciat a plantar cara a Camps, Fabra i Barberà. No és casualitat, doncs, que el PSPV-PSOE segueixi en caiguda lliure mentre que Compromís i EUPV recuperen espai a les institucions, gràcies sobretot a la mobilització social present als carrers els darrers anys (TV3, Escola Valenciana, En Moviment, plataformes Salvem, etc.).

Tornant al cost de la corrupció, cal tenir en compte que no és cert que a la gent li agradi que li robin a la cara, sinó que pensen que no és cert que estiguin robant. Sovint titllem de corrupció certes pilotades urbanístiques que no ho són: el sistema està legalment i políticament articulat per tal de que el sector públic traslladi de forma massiva beneficis al sector privat. I no, això no és corrupció, és capitalisme i del tot legal. D’altra banda, el PP ha sabut articular un discurs de victimització per tal d’atribuir una intencionalitat política a les actuacions judicials i de la fiscalia. Això ha estat relativament senzill per diversos factors: una caverna mediàtica al costat (Canal 9 inclosa),Rubalcaba al Ministeri de l’Interior i la seva dubtosa credibilitat, i finalment un nivell de politització de la justícia que ja ningú discuteix (i a les reaccions a les sentències del TC sobre l’estatut i Bildu em remeto). El votant del PP no pensa que quatre vestits siguin corrupció, i veuen en la trama Gürtel més un muntatge de l’aparell del PSOE que no pas un escàndol real de finançaments irregulars.

Quant a les Illes, resulta evident que Bauzà ha estat capaç de trencar amb el passat del PP i ho ha fet de diverses maneres. En primer lloc, ni Matas ni els seus estan ni estaran posant la cara pel partit, donant així una imatge d’haver fet neteja interna que li dona força credibilitat. En segon lloc, perquè hi ha una sensació de generalització de la corrupció que fa que el que sembli més reciclat, s’emporta la confiança de l’honestedat. I finalment, cal tenir en compte dos factors claus en l’ascens del PP a les Illes que el fan especialment dramàtic (al meu parer, més dur que al País Valencià i tot): d’una banda, la desfeta del regionalisme hoteler d’Unió Mallorquina ha concentrat el vot de la dreta i l’especulació en el PP. De l’altra banda, el discurs més espanyolista i anticatalà del PP ha calat i força. El model del blaverisme ranci, que amb l’excusa d’atacar tot allò català mira d’enfonsar la llengua i la cultura pròpies de les Illes, s’ha fet fort a la dreta insular d’una manera bel·ligerant que no l’havíem vist en Jaume Matas. Que el PSM hagi resistit l’envestidano serà suficient, caldrà mobilització social, i molta, per evitar que la destrucció del territori i de la identitat nacional i col·lectiva no siguin una realitat imparable a bord del bulldozer del PP.

De tot plegat, però, cal tenir en compte l’avanç del PP a nivell estatal davant un PSOE desorientat, instal·lat en les polítiques neoliberals i permanentment en contradicció en discursos pretesament esquerranosos que no són capaços de convèncer ningú com a excuses justificants. Aquesta desfeta del PSOE de manera generalitzada pot tornar a ser la millor oportunitat del PP d’obtenir la majoria absoluta a l’estat d’aquí a 10 mesos com demostra l’hegemonia obtinguda a comunitats autònomes i capitals de província (i a places tant simbòliques com Andalusia o Castella la Manxa em remeto).

Quant al Principat, crec que el fenomen és molt similar. Casos com el Pretòria o el Palau han esquitxat poc al PSC i CiU (sobretot aquest darrer). D’una banda, el maquillatge del PSC a Santa Coloma de Gramenet ha fet possible parar lleugerament el cop, si bé la veu coherent de Gent de Gramenet ha fet un pas en ferm amb l’entrada de dos regidors al consistori. Quant a CiU, esquitxada per aquest mateix cas i pel del Palau, ha estat capaç de vendre una imatge de persecució política a imatge i semblança de Camps, així com treure ferro a afers com el del Millet i la Fundació Trias Fargas retornant els diners al Palau (calers que ja es cobraran a cop de subvenció d’una altra banda ara que controlen tot el mapa institucional del Principat).

A Barcelona, costaria determinar si el cas d’Itziar Gonzánez ha tingut un efecte clar sobre els resultats a Ciutat Vella. Si bé és evident que la davallada del PSC al districte ha estat clara, de 8.111 vots (32,9%) l’any 2007 a 5.414 vots (23%) aquest 22 de maig, també és cert que ja es trobava en caiguda lliure anteriorment, ja que l’any 2003 n’havia obtingut 11.335 (35,7%). Tot ajuda, podem concloure, en una afirmació encertada però poc arriscada en l’anàlisi.

————————————————————————————————————————-

Nota sobre els comentaris: ja he solucionat el problema d’spam, així que habilito els comentaris lliures (és a dir, sense moderació prèvia). Agrairia que els comentaris es féssin amb respecte i relacionats amb el tema de l’article. Si voleu parlar d’altres temes, ho dieu i busquem la manera. Moles gràcies.

 

Escenaris i escenografies del 22 de maig a Barcelona

Barcelona sense oposició

Barcelona porta dècades instal·lada en un model obsolet de ciutat, Un cert correcte enfocament fa 30 anys que va complir amb certes reivindicacions del moviment veïnal va passar a ser un deliri de creixement i especulació, que troba el seu màxim exponent als Jocs Olímpic de 1992. L’esgotament d’aquest model, amb conseqüències irreversibles, va quedar palès amb el Fòrum 2004, el projecte-caprici de Joan Clos que va rebre el suport acrític de la resta de partits. Això sí, a pilota passada, tothom s’hi va acarnissar.

A Barcelona la manca d’una alternativa real a la política oficial ha estat funesta. La dialèctica entre govern i oposició s’ha mogut sempre en un mateix terreny i en un mateix model de ciutat: especulació, sobre-esplotació turística, urbanisme salvatge i privatització de l’espai públic. Un exemple clar d’aquesta situació va ser l’adhesió instantània i acrítica de tots els partits a la proposta-caprici de Jordi Hereu (cada alcalde té la seva, que paguem entre tots) amb els Jocs d’Hivern de 2022. Una volta més va quedar palès que no hi ha una oposició real al desenvolupament a cop de grans esdeveniments i reformes, enlloc de polítiques urbanístiques i econòmiques planificades i sostingudes en el temps, que permetin obtenir resultats socialment positius i evitant processos de trasformació traumàtics que sovint desemboquen en l’expulsió dels veïns dels seus barris i la desaparició de patrimoni de la ciutat.

Podem agafar qualsevol altre aspecte de la ciutat i veurem com la distància ideològica existent al consistori és microscòpica. Els discursos sobre seguretat i civisme han pivotat sobre els mateixos prejudicis i sobre la mateixa política de restricció de drets i llibertats. La política d’habitatge s’ha limitat en observar passivament les aberracions del mercat, donar barra lliure a noves promocions, permetre un nombre d’habitatge buits delirant i sortejar de tant en tant un grapat d’apartaments. Han contribuït, tots, a un desenvolupament ferotge del sector turístic sense que aquest contribueixi en absolut a suportat les càrregues que això suposa a la ciutat. Van aplaudir amb devoció la visita d’un integrista homòfob i sexista a la ciutat colapsant-la de dalt a baix durant dies. I la llista, tant llarga com els anys que portem suportant la bufetades que ens venten des de Sant Jaume (a banda i banda). Tot plegat té excepcions, tots els partits s’han oposat o abstingut en alguna cosa, però la línia, la construcció del model, ha estat aplaudida i abonada per tot el ventall del plenari municipal.

Portabella: operació rescat

En mig d’aquest desgavell en la política municipal, amb uns resultat immediats nefastos i unes enquestes que amenacen deixar-los fora, ERC i Jordi Portabella es veuen amb l’aigua al coll. L’aparició de la CUP i l’anunci de la formació de Laporta de concórrer a les eleccionsmunicipals ha fet saltar totes les alarmes a la federació barcelonina dels republicans. Davant aquesta situació, Portabella necessita assegurar-se el vot independentista de la ciutat, però amb això no en te prou. Sap bé que Laporta pot esgarrapar un bon grapat de vots que, encara que no siguin suficients per entrar al consistori, ho poden ser per fer molt mal al seu partit. D’altra banda, és conscient que en la seva política municipal, l’aparició de la CUP a Barcelona suposa haver de sentir allò que fins ara ningú li deia. I és que si fem un cop d’ull a les hemeroteques que tant agraden a Portabella o a les actes del plenari municipal i les comissions, no costarà veure que en els principals temes de la ciutat i dels barris ERC, des del govern o des de “l’oposició”, ha estat no només còmplice sinó un actiu participant de la construcció de l’estat actual.

Davant d’això no sorprenen les proclames socialdemòcrates i independentistes que ha brindat Portabella les últimes setmanes. Necessita rascar vots d’allà on sigui i és capaç de llençar dubtoses propostes a la CUP alhora que hi fa a Laporta, a federalistes “desencantats” del PSOE i als votants d’ICV. Tot ho pot, o més aviat, tot s’hi val per salvar la poltrona. ERC no ha dubtat en adoptar el rol de Laporta i fer una crida a tothom a sumar-se al seu projecte. De la mateixa manera que SI, ERC sap perfectament que la gran coalició de tots és impossible i que una de petita és difícil. Però això, de fet, tant és, perquè del què es tracta, ara per Portabella i Amorós, com aleshores per Laporta, és d’erigir-se com a “garant” de la unitat de l’independentisme i culpar a la resta del seu propi fracàs a les eleccions. Així es van colar el 4 diputats de SI al Parlament, i així vol evitar el desgast Portabella i salvar la representació al consistori.

En aquesta proposta, insinuada abans de l’estiu però no concretada fins ara, no hem sentit parlar de programa ni prioritats. Algú que assegura que vol construir un tercer espai a l’Ajuntament que aspiri a l’alcaldia hauria d’oferit quelcom més que una versió americana del front patriòtic de Joan Laporta. És força significativa la discusió que SI i ERC han mantingut, sempre en el terreny mediàtic, sobre la possible coalició: com escollir el candidat. SI vol imposar un candidat a la colició ignorant que ERC té molts més vots que SI, i que la coalició està oberta a més formacions, teòricament, és clar. ERC ha despertat el seu esperit americà i proposa unes primàries on es pugui presentar i votar qui li doni la gana en un atac de pretesa democràcia “interna” que fa poc creïble la solidesa de l’eventual coalició resultant. Per si cal anar de primàries, Barcelona ja està plena de cartells amb la cara de Portabella i un lema curiós “SI, Remuntarem Barcelona”, que com qui no vol la cosa, incorpora les sigles del partit de Laporta i parafraseja el lema de la CUP de Barcelona (Reinventem Barcelona), i tot signat amb el logo d’ERC. Ara bé, de programa no n’hem sentit ni una paraula.

És significatiu, i fins i tot determinant, que hagin discutit tant de candidats, llistes i caps de llista i en canvi no haguem sentit ni mu en matèria d’habitatge, d’urbanisme, de drets i llibertats, d’immigració, d’escoles bressol, de transports i sostenibilitat, etc. En un moment en què tots els partits estan enllestint els seus programes marc, com ho va fer la CUP el passat dissabte, i en què comença la contrarrellotge per tancar els programes de cara al 22 de maig, aquí només sentim parlar de qui es quedarà la cadira. Què faria aquesta coalició amb la reqüalificació del miniestadi? Frenaria la destrossa del Poblenou amb el 22@ o de la Colònia Castells a Les Corts? Que n’opinen de les mesures per garantir el dret a l’habitatge proposades per la CUP de Barcelona? Estan d’acord amb la criminalització de la pobresa i l’exclusió social agreujada per l’ordenança del civisme? Res, no n’hem sentit res. I tot el què sabem és el què han fet fins ara: Fòrum 2004, votar la ordenança del civisme, salvar la investidura d’Hereu, aprovar els pressupostos municipals, adherir-se al darrer deliri municipal amb els Jocs d’Hivern de 2022, contribuir a la sobre-explotació hotelera de la ciutat…

Construir l’alternativa: reinventar Barcelona des de la Unitat Popular

Barcelona necessita una veu capaç de dir allò que el poder de la ciutat necessita sentir, no allò que vol. Aquesta veu s’ha d’alçar amb contundència i ressonar pels carrers de cada barri. Cal fer-ho des de la proposta i l’alternativa, oferint solucions i vies d’acord entre els que compartim la ciutat, però també des de la crítica, la oposició i la dissidència. No necessitem reconstruir temps passats que ja sabem on ens porten, ni remuntar polítiques neoliberals que neguen el dret a la ciutat. El què necessitem és bastir una oposició real a la ciutat per tal que, des de la unitat popular, les lluites veïnals i els moviments socials,puguem oferir la possibilitat de superar l’estat actual amb una alternativa des de l’esquerra i ferm compromís amb els drets democràtics dels PPCC.

A Barcelona no hi ha un tercer espai a construir perquè el discurs i la pràctica neoliberal té un consens absolut entre els grups polítics municipals, el que necessitem és un espai de contrapoder vers el poder establert a la ciutat. Hem de reinventar Barcelona començant per cada barri, cal aprofundir en la democràtica participativa i directa per tal de fer una ciutat on viure i conviure, una ciutat habitable. El nostre és un projecte que neix des de la base i les lluites socials i que té la voluntat d’acabar subvertint l’ordre establert de les coses. L’antagonisme al poder de la ciutat, econòmic i polític, és l’element que defineix a aquelles persones i col·lectius que des de fa anys treballem per articular una alternativa anticapitalista i independentista, una acumulació de forces des de la Unitat Popular per avançar cap a la independència i el socialisme als Països Catalans. I en aquest procés el municipalisme d’alliberament hi juga un paper clau, i si algú pensa que serà oferint-nos cadires ben remunerades abandonarem la nostre lluita, és que o bé no ens coneix, o bé vol donar una imatge falsa i distorsionada de nosaltres a la ciutat i el país.