Generalitat i Ajuntament: el deute del deute

Fa pocs dies, en plena precampanya, l’oposició en bloc va forçar un ple extraordinari sobre el deute que la Generalitat manté amb l’Ajuntament. Com era d’esperar, el ple va ser un ball de xifres i retrets creuats, i cap conclusió. Segons l’Ajuntament, el crèdit envers la Generalitat seria de 90,6 milions d’euros, pel PSC i ICV de 154 milions, pel PP superaria els 317 milions, mentre que ERC no ho sap / no contesta. El que és cert, però, és que malgrat les proclames de transparència les veïnes i veïns de la ciutat no poden accedir a l’informe que l’Ajuntament va lliurar als grups municipals al respecte, ni accedir a la informació pressupostària per tal de fer números.

Que Trias està fent de banc a la Generalitat és d’una obvietat absoluta. Ho han fet avançant inversions, regalant diners a Spanair o adquirint immobles que la Generalitat tenia en venda, a mode de dació en pagament. Però què hi ha darrere d’aquesta situació financera?

• La mercantilització municipal.- El deute de la Generalitat amb l’Ajuntament té l’origen en el discurs dels comptes sanejats del qual presumeixen tots els grups polítics. En realitat, però, el què hi ha és una mercantilització de la ciutat. L’Ajuntament de Barcelona podria haver destinat aquests milions (tant els que ha prestat a la Generalitat com els generats per la mercantilització de la ciutat i li permet “presumir” de comptes sanejats) a polítiques socials i serveis públics, però ha optat per dur a terme inversions que posen per davant els beneficis privats que el bé comú. L’Ajuntament s’ha dedicat a finançar inversions que corresponen a la Generalitat, de les quals no en tenim cap informació detallada. Pel poc que coneixem una part important ha anat a parar a àmbits que poc o gens tenen a veure amb la realitat dels veïns i veïnes.

• El xantatge de la deutecràcia.- Cal tenir en compte que aquesta situació no fa més que agreujar un problema ja existent, que és l’acumulació del deute públic de la Generalitat que és utilitzada com a xantatge per aplicar les polítiques d’austeritat i de privatització dels serveis públics. Un saqueig que no podem obviar, més tenint en compte les causes il·legítimes del deute generat. El deute de la Generalitat a l’Ajuntament no és sinó un altre capítol de la sinistra història del saqueig que patim amb el neoliberalisme.

• La intervenció de l’estat.- Catalunya està, de facto, intervinguda per l’estat espanyol al dictat de la Troika europea. El fet que bona part d’aquest deute s’hagi de tornar a càrrec dels diners que la Generalitat preveu ingressar del Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), no fa més que confirmar aquesta cadena d’intervencions que té la sobirania econòmica, fiscal i financera dels pobles d’Europa per part de l’oligarquia i els seus servidors de la Troika.

Des de la CUP Capgirem Barcelona volem posar de manifest que el fet d’acordar “proposar” que el proper consistori creï una comissió sobre el que la Generalitat deu a l’Ajuntament és, simplement, paper mullat. A més a més, cal destacar que aquest debat s’està fent obviant que el problema en origen és el deute il·legítim que acumula el conjunt del sector públic, i l’impagament n’és l’única sortida, per trencar amb la dependència dels mercats financers i exercir una veritable sobirania tant a escala municipal com nacional.

Finalment, volem denunciar (per enèsima vegada) l’opacitat de l’Ajuntament perquè qualsevol persona pugui consultar les dades detallades relatives al pressupost com les que afecten el deute de la Generalitat o el propi deute de l’Ajuntament de Barcelona, que tot i presumir de pressupostos sanejats acumula un deute de prop de 1.000 milions d’euros i que el 2015 preveu pagar com a retorn de deute i interessos prop de 200 milions d’euros.

Text redactat per la la candidatura de la CUP Capgirem Barcelona a les eleccions municipals el passat 13 d’abril de 2015

Tenien pressa

Va besar el fill, la mare era al llit, la comissió judicial a la porta. Als 53 anys, un veí de Burjassot va intentar llevar-se la vida quan el venien a desnonar. El dia abans, un home de la mateixa edat ho havia aconseguit a Granada, poc després, a Barakaldo, una dona queia al buit empesa per l’asfixia d’una filial de La Caixa. Tenien pressa, molta pressa. Tanta pressa com tenen els tres milions de persones que viuen sota el llindar de la pobresa als Països Catalans, les víctimes dels 80.000 desnonaments anuals i les més de 1.700.000 persones en edat activa que es troben a l’atur. Xifres, referències, dades, inicials en un diari… No, persones, veïns i veïnes, cares que ens trobem cada dia. Tenen pressa, molta pressa. Tenim pressa, ho volem tot, i ho volem ara.

La referència al “tenim pressa” no és en va, sinó del tot intencionada. És molta la gent que repeteix darrerament que cal prioritzar les lluites, que cal temporitzar els objectius, que tot de cop no pot ser, que ara toca independència. Que després ja ho veurem, que ja tindrem temps de discutir entre la dreta i l’esquerra. Els de dalt, segurament, no tenen altra pressa que marejar la perdiu. Mentre ens parlen d’estructures d’estat, ens les privatitzen. Mentre parlen d’interdepedències, ens fan cada dia més esclaus. Mentre prometen consultes, ens neguen el dret a decidir les coses més bàsiques. El discurs de la pressa ha esdevingut una arma de doble fulla: mentre exploten el desig d’independència de molts catalans i catalanes, ens imposen el seu temps i el seu programa.

La pressa, però, és subjectiva. Com subjectives són les prioritats en l’acció política. Cotxe, feina, habitatge i una escapadeta de quatre dies de tant en tant. I així, és ben fàcil repartir carnets d’independentista en funció de les pròpies prioritats, obviant absolutament les necessitats dels altres. No es tracta, com volen fer entendre alguns -amb molta mala hòstia, per cert-, de deixar de caminar cap a la independència. Ans al contrari, es tracta d’avançar més que mai en aquesta direcció. Exigir plena sobirania és dir no a una legislació autonòmica, estatal i comunitària que ens condemna a pagar el deute als mateixos bancs a qui estem rescatant amb diners públics. Exercir sobirania és no pagar aquest deute, garantint així una renda mínima universal per a qui ho necessita, i garantint l’accés a la sanitat, l’educació i l’habitatge. Es tracta de garantir el dret a una vida digna, a un creixement digne, a un envelliment digne, a una mort digna. I això, diguin el què diguin des del sobiranisme folklòric, corre pressa, molta pressa.

Quan insistim en què ho volem tot, ho fem des del més profund convenciment de que les prioritats, les pròpies, les alienes i les col·lectives, han de formar part d’una estratègia comuna d’alliberament. Com a independentistes, però sobretot, com a persones compromeses amb la solidaritat i l’ajuda mútua, cal que plantegem un full de ruta que destitueixi el poder establert. Només trencant amb tota submissió, des de la desobediència, podrem articular un procés constituent que faci de la independència nacional un instrument al servei de les classes populars, de les majories empobrides, que pateixen la pressa de no tenir un sostre o un tros de pa per l’endemà.

La situació de saqueig de l’economia a la que ens sotmeten les polítiques imposades pels mercats i les institucions financeres internacionals, que escapen de tot control democràtic, ens obliga a fer propostes que trenquin completament amb el marc establert. Però sobretot, ens obliga a pensar en fórmules que vagin més enllà dels caducs esquemes de la socialdemocràcia de postguerra. Cal enfortir els llaços entre nosaltres, la solidaritat, les xarxes d’ajuda mútua i les caixes de resistència. Cal que posem els nostres actius en comú per fer front a la cruesa del moment, a la solitud i la desesperació que empeny al suïcidi, a la por. Construir un nosaltres fort, cohesionat, que des de la diversitat faci canviar la por de bàndol. Cal que, dels que som a baixa, fem trontollar definitivament les estructures del poder, i que el vertigen impregni als qui exploten, desnonen i saquegen.

I tot plegat corre pressa, molta pressa.

*Article publicat a L’Accent 238 

El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.