La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

La pregunta que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans del 27S

El 27S se celebra, a banda d’unes eleccions al Parlament de Catalunya, un referèndum sobre la independència d’aquesta part dels Països Catalans. Aquest caràcter plebiscitari és reconegut pels partidaris del Sí a la independència abans de celebrar-se, els detractors, el reconeixeran el mateix 27S a la nit si el Sí no obté majoria absoluta. Ho sentirem: «veu plantejar les eleccions com un referèndum i l’heu perdut», no en tingueu cap mena de dubte. El què ens hem de preguntar, però, és quin serà el paper d’aquelles opcions electorals que asseguren defensar el dret a decidir alhora que pretenen negar el caràcter plebiscitari apel·lant a un referèndum pactat amb l’estat que ha de venir, se suposa, del canvi polític a les properes eleccions espanyoles. S’oposarà Catalunya sí que es pot a la independència si els partidaris del Sí obtenen la majoria absoluta? Aquesta és la pregunta que cal fer-los.

Podem entendre, i respectar per descomptat, que aquest tema els resulti incòmode, que els hi faci nosa, i que no es vulguin posicionar. Ara bé, si realment defensen el dret a decidir i una majoria dels vots ho fan per opcions del Sí, no queda altra sortida que reconèixer aquesta victòria i assumir-la com a pròpia. Una majoria dels electors no només haurà acceptat el caràcter plebiscitari del 27S, sinó que ho haurà fet en favor de la independència. No és aquest un resultat suficient per considerar que s’ha exercit el dret a decidir i que Catalunya ha d’iniciar un procés d’independència? Si la resposta és que no, que cal esperar a que ves a saber quina majoria eventual faci possible un referèndum acordat, és que la defensa del dret a decidir és mera retòrica i que, en la voluntat política del seu projecte hi ha aturar qualsevol intent d’independència. Aquesta qüestió és la que Catalunya sí que es pot ha de respondre abans de les eleccions i la resposta ha de ser clara: sí o no.

Dialècticament, amb més o menys habilitat o fortuna, des de les files d’ICV-EuiA i Podemos es mira de ridiculitzar la via de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), així com de qualsevol proposta de full de ruta cap a la independència que es posi sobre la taula. Lluís Rabell, cap de files de la coalició, ha titllar literalment de «fantasmada» aquesta opció. Això, però, no deixen de ser jocs de paraules per fugir d’estudi, ja que al marge de si és viable o no una DUI, la pregunta a respondre és si acceptaran o no el resultat de les eleccions-referèndum del 27S. De nou: sí o no? Alguns dirigents de Podemos han parlat obertament de que la seva proposta inclou el NO a una independència «que no pot ser» (Catalunya no es pot, vaja). En què quedem? Aclareixin això, si us plau, que tothom sàpiga què vota. Qui sap, potser guanyen alguns escons més (el dubte serà qui els perdria…).

Que et salvi un altre, Artur. Resposta al discurs més cínic de la història catalana recent.

IMG_20141014_081005Avui has consumat el frau, anunciat i previst, que tants esperàvem haver previst erròniament. Has confirmat les pitjors sospites, i ho has fet amb el discurs més cínic de la història recent de la política catalana. Avui ens has fet sentir vergonya, però també ràbia, molta ràbia. El consens no s’ha esquerdat: tu i Convergència i Unió l’heu trencat. Quan culpes a l’estat espanyol de tots els mals, oblides que triar entre actuar com a estat espanyol a Catalunya o com a President de Catalunya, has optat per la primera. L’adversari ets tu, el teu govern, el teu partit i els interessos que representa. Tu que, acorralat per un clam popular impossible d’ignorar, has mirat a cada passa de perdre tants llençols com fos possible, i que des del primer dia has buscat com fotre-ho tot a rodar per calmar al pont aeri, a Foment, a Duran. Has posat per davant els interessos de l’estat i la por a la catifa que cada dia s’aixecava més que la voluntat popular dels catalans i catalanes. Vergonya, Artur, vergonya.

No es tracta de posar urnes, paperetes i taules. No ens prenguis el pèl, però sobretot, no ens prenguis per imbècils. El què avui has explicat públicament No busquis enemics a 650 quilòmetres, no busquis excuses a la Moncloa, al Constitucional ni en les altres formacions polítiques. El teu és el discurs més cínic mai sentit en la història contemporània catalana:

  • Avui has volgut fer veure que tothom rema a contracorrent, i que només tu estàs en la veritat absoluta. Que tothom s’ha aixecat de la taula i que tu continues. No Artur, t’has aixecat de la taula tu. Les teories de la conspiració te les estalvies. ERC, ICV-EUiA i la CUP no s’han aliat amb l’estat, ha estat CiU com ho ha fet sempre.
  • Un país seriós ha de fer un referèndum abans d’una Declaració Unilateral d’Independència, ens has dit tu. No només ets un cínic, sinó que demostres una terrible ignorància respecte els processos d’independència que han culminat amb èxit en la història recent.
  • Has utilitzat els funcionaris com a xantatge, com a excusa i avui com a arma política barroera. Primer posaves com a excusa que no podies posar en un compromís als funcionaris. Avui has caigut molt més baix, més del què podíem imaginar. Has posat la paga extra dels funcionaris com a xantatge per qüestionar que ningú t’aprovi els pressupostos de 2015 davant de l’esquerda del pacte amb ERC.
  • Per seguir arrossegant els arguments pel terra, la demagògia barata i els despropòsits, t’has atrevit a afirmar que l’únic que podria passar és que al Parlament els partits que donen suport a la consulta es posessin al costat dels que la volen bloquejar i que no s’ho imagina. Canvia d’ulleres, i potser t’adonaràs que qui s’ha assegut al costat del PP, Ciutadans i PSC ets tu, és Convergència i Unió.
  • Tu ho has dit. O hi havia acord ahir, o faries el què voldries. I avui tires pel dret perquè ets el Govern. Tu mateix, però no ens arrosseguis a la resta en la teva misèria política i moral.

No, no es farà la consulta com sempre s’ha dit, ni esteu fent allò que s’ha votat al Parlament de Catalunya. No ens valen piruetes i jocs de mans, no ens venguis la moto, que no cola. La consulta no es fa perquè tu i CiU no has volgut. No vulguis fer veure amb jocs de paraules que has complert: no, no has complert, i no ho has fet mentint, manipulant i enganyant.

Tu ho has dit, la facultat de convocar eleccions és teva i només teva. Doncs espavila. Convoca les eleccions i marxa a casa, no tornis, desapareix i exilia’t a l’ostracisme . No busquis coartades en la resta, no vulguis tirar la pilota a les teulades alienes. Ni candidatura conjunta, ni programa conjunt. Amb tu ja hem anat massa lluny, i fins aquí podíem arribar. Ets la vergonya del país i ens has recordat que vivim una segona transició en la que, de nou, ens hem trobat la traïció dels líders, amb tu al capdavant. Quin programa vols? El de colar gat per llebre? El de privatitzar la sanitat, carregar-te l’educació, els serveis públics i els drets socials? El de les hòsties dels Mossos, la repressió sindical i els fitxers ideològics de la dissidència? No comptis amb mi, no comptis amb nosaltres. Que et salvi un altre, Artur. I no giris el cap, perquè no hi serem.

Marxa, ves-te’n a casa, i no ens facis passar més vergonya. I si us plau, estalvia’t el tràngol de fer més el ridícul. No eludeixis les culpes.  Les eleccions poden ser plebiscitàries o no, però això ho decidirem la resta sense tu. I si no ho fa, esperem que ERC estigui a l’alçada i li retiri el suport perquè ho faci.

A dia d’avui, el dret a decidir i la independència tenen un primer obstacle fonamental, i es diu Artur Mas. Si volem fer un sol pas endavant, cal que Artur Mas passi a la història de la política catalana, al Saló de les Vergonyes.

cartell-desobeim

No ens intenteu prendre el pèl. És decidir, no només posar les urnes

Portada-Vanguardia-doctubre-del_ARAIMA20141008_0079_1Tard o d’hora havia de sortir, i pocs dubtes hi havia de que fos a La Vanguardia, la veu del pont aeri i les anades i tornades amb AVE a Madrid pagades amb targeta. La informació que s’hi publica, sempre en nom del Rei com si del DOGC es tractés, s’ha d’agafar amb pinces, però mai menystenir. Tot sovint, al paper de Can Godó s’hi publica, a tall de confirmació oficiosa, allò que a molta gent li ronda pel cap. La portada d’avui és un d’aquests casos: “Mas sospesa una consulta alternativa a la suspendida. El Goverm trabaja en una votación con ayuda de ayuntamientos y la ANC” (perdoneu, la versió en català sempre és la traduïda i me’n refio menys).

Després de la tempesta de la suspensió de la campanya institucional arran de la decisió del TC respecte la Llei de Consultes i el Decret de Convocatòria del 9N, va arribar la calma de la reunió dels partits pro-consulta (mantindrem aquesta benèvola presumpció) i el missatge clar i inequívoc del que hi eren dins (les, no gaires): el 9 de novembre votarem, “hi ha partit i hi ha equip”, reblava en David Fernàndez. Malgrat el silenci i la discreció calculada, i ben escenificada –el més important de tot, de fet-, que una reunió tan llarga i amb posicions tant distants acabés amb acord, va tranquil·litzar el neguit democràtic col·lectiu. La calma s’ha prolongat, fins a la quasi anestèsia, mentre el govern ha seguit desplegant el decret de convocatòria, amb filigranes jurídiques la legalitat de la qual importen poc o gens.

Però després de la calma sempre torna a haver-hi una tempesta, i era previsible que a mesura que s’acostés el 15 d’octubre, data límit per saber si la cosa va de bo o anava de “farol”, les contradiccions i els intents de plans B anirien sortint. L’ANC ha demostrat una enorme capacitat de convocatòria i mobilització i els Ajuntaments un compromís sense precedents amb la democràcia, i aquests dos actius han de servir perquè el Govern assumeixi també el seu paper en aquesta auca, tiri endavant la consulta, i no ens intenti dur com si del Flautista d’Hamelí es tractés cap a un frau –sense sang- col·lectiu.

consulta arenysDesprés de la consulta celebrada el 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt, una onada de rèpliques va sacsejar els municipis d’arreu de Catalunya amb un èxit de participació sense precedents en un acte de mobilització com aquell. Aleshores, el company Albert Botran, historiador i actualment regidor de la CUP a Molins de Rei, va batejar les consultes com a “Gimnàstica per a l’autodeterminació” en un article al diari El Punt que al 2014 ha estat completament avalat pels fets. No repetim la història, no siguem un peix que es mossega la cua. Les consultes populars dutes a terme amb l’organització de la gent i el suport dels Ajuntament ja les hem fet, són una etapa cremada, i molt ben cremada, ara toca votar per decidir. No necessitem més gimnàstica, volem anar als Jocs Olímpics per guanyar. Tant gimnàs, sense resultats, és la millor manera de deixar d’anar-hi i seguir pagant la quota. I aquí el tresorer és Montoro.

Cinc anys després d’aquella mobilització massiva, de sentències humiliants, de tres Onzes de setembre amb una mobilització creixent sense precedents i un escenari polític i institucional que crema etapes a velocitat de vertigen, no hi ha cap pla B que no sigui respectar la voluntat popular i el mandat que n’emana. Tornar a celebrar una consulta com la que ja van celebrar els municipis, per molt que sigui ara de manera simultània, no és res més que repetir la V o agafar-se de les mans des del Pertús a Vinaròs, una acte de mobilització i empoderament, segur, però no seria l’exercici del dret a decidir. No decidiríem, no seriem consultats pel govern i per mandat del Parlament, i el seu resultat no tindria un valor polític vinculant, menys encara per la comunitat internacional –que és qui, al cap i a la fi, ens ha de reconèixer com a estat, amb o sense cadira a la ONU-.

No ens prengueu al pèl, senyors del Govern, i que ningú tingui la temptació d’avalar-ho, si us plau. Com deien fa uns anys els moviments popular, juntes podem i de qualsevol manera no val. “Para este viaje no hacía falta alforjas”, que diríem en castellà, i ara és l’hora de cremar totes les naus perquè ningú tingui la temptació –ni la possibilitat- de tornar enrere. Ni al 2012, ni al 2010 ni al 2006. Aquesta vegada va de bo, ha d’anar de bo, i el 9 de novembre estem convocats a votar sobre el futur polític de Catalunya amb una pregunta –que no m’agrada, però és la que és- i no s’hi valen excuses i subterfugis. Un petit pla B, o un grapat d’alternatives a cada escull que trobem en el desplegament del decret i el camí a la consulta, però que el resultat final quedi alterat. Canviïn verdura per verdura, peix per peix, fruita per fruita, però no canviïn el menú, que això no és el què vam dir que faríem el 9N. Volem votar perquè volem decidir, i volem decidir per materialitzar el seu resultat.

Que la prudència no ens faci traïdors, i fem l’escamot dels qui mai no reculen. Prenguin nota, i a la discreció i l’astúcia afegeixin el coratge, la valentia i la fermesa. Al carrer estem a punt, només han de complir el seu compromís democràtic.

Construcció nacional, autodeterminació i escenaris de consulta

Article publicat a l’Accent digital el 18 d’abril de 2013

És un fet evident que la qüestió nacional ha impregnat el conjunt del debat polític, especialment a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC). Les eleccions del novembre de 2012 van situar les posicions polítiques favorables i contràries a l’autodeterminació i a la independència en un escenari de conflicte, i ja no de mera resistència. En aquest context, el pacte de legislatura entre CiU i ERC ha situat en el centre del debat polític, en l’objectiu fonamental de la legislatura, la celebració d’una consulta sobre el futur status polític de la CAC. Són molts els elements de debat, perspectives d’anàlisi i estratègies que es poden seguir en aquest àmbit. Amb aquest article es pretén fer una aportació al debat, i sobretot, plantejar els dubtes i les percepcions de l’error estratègic –i fins i tot ideològic- que suposa centrar el full de ruta de l’Esquerra Independentista i la Unitat Popular al voltant d’una hipotètica celebració d’una consulta no vinculant (cal no oblidar aquest aspecte clau) per part del Parlament o del Govern de la Generalitat de Catalunya. Com a aportació a un debat de caràcter estratègic i tàctic, aquest es fa des de la premissa que hi ha quatre objectius irrenunciables que defineixen a l’Esquerra Independentista: la reunificació dels Països Catalans, la seva independència, el socialisme com a programa polític, econòmic i democràtic del subjecte polític, i el feminisme [i].

El caràcter tàctic de la consulta, i de la no-consulta

Així doncs, plantejar el procés d’autodeterminació dels Països Catalans en clau de victòria conjuntural d’una consulta o referèndum no vinculant en una part del país, és un error estratègic absolut. Aquesta no és una afirmació buida, sinó que és la conclusió a un seguit de premisses que fa temps que planen en el debat polític nacional.

En primer lloc, perquè no estableix cap lligam entre les suposades fases d’independència per territoris, fent de la referència als Països Catalans una mera retòrica buida de tot contingut i voluntat de construcció nacional.

En segon lloc, perquè una derrota en termes electorals en una hipotètica consulta oficial, deixa en via morta el camí iniciat i el creixement sense precedents de l’independentisme, especialment a la CAC. Aquesta derrota comportaria (1) la impossibilitat de plantejar una declaració unilateral d’independència, i una nova convocatòria de consulta en un curt termini de temps; (2) una deslegitimació de l’independentisme que quedaria tocat i moribund davant l’estat i la comunitat internacional, enfortint a l’enemic; i (3) l’independentisme quedaria sense cap mena de full de ruta per seguir avançant, obligant a un replantejament no només tàctic sinó també estratègic que deixaria en cendres tot allò obtingut fins avui.

Això, però, no obsta a considerar la consulta com un dels punts d’inflexió fonamentals en la tàctica a desplegar per l’Esquerra Independentista en la conjuntura actual. D’una banda, és sabut i notori que Convergència i Unió treballa a dia d’avui sobre la hipòtesi de que no se celebrarà cap mena de consulta per dos motius: ni l’estat té cap intenció de permetre-la, ni el govern d’Artur Mas cap intenció d’enfrontar-se a l’estat i desobeir-lo convocant-la. De l’altra banda, ERC posat tota la carn a la graella en un pacte de legislatura amb CiU que es basa fonamentalment en què els republicans s’empassen tota la merda haguda i per haver sempre i quant hi hagi consulta, un escenari que s’esquerda per moments ja que Junqueras sap perfectament que no n’hi haurà si depèn de CiU.

Així doncs, es fa més necessari que mai evidenciar el frau democràtic imminent que suposa l’incompliment del contingut plebiscitari de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, que no és altre que el mandat inequívoc de convocar una consulta amb o sense el consentiment de l’estat. Paral·lelament, es fa imprescindible evidenciar la cortina de fum que està suposant l’estira-i-arronsa del pacte de legislatura entre CiU i ERC per executar el programa de desposseïment democràtic i saqueig econòmic impulsat per la Troika i executat de bon grat per pur interès de classe per part de CiU. En aquest sentit, es fa necessari provocar els escenaris que escenifiquin aquesta situació com el què va suposar l’oposició d’ERC a l’auditoria del deute proposada per la CUP-AE al Parlament, o l’aïllament republicà ens els moviments populars i espais de lluita contra les retallades, l’austericidi i el saqueig. I tot plegat amb un missatge clar: la consulta és un mandat democràtic del poble de Catalunya al Parlament i no és discutible ni supeditable a la política de despossessió econòmica del govern. Per trencar aquesta cortina de fum ens caldrà ser més cavalls de Troia que mai a les institucions, més desobedients dins i fora, i amb més mobilització social que mai al carrer.

Construcció nacional i autodeterminació

Com va dir en Fuster, tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres i en aquest sentit la inactivitat ens situa com mers espectador, però el seguidisme d’un full de ruta nascut per fer estavellar el procés contra les roques, ens fa directament partícips del fracàs. És doncs, més necessari que mai, desplegar una estratègia pròpia a socialitzar en tots els àmbits possibles que sigui capaç de lligar la necessitat de destitució del poder establert, l’impuls d’un procés constituent que garanteixi el control democràtic de l’estat i l’economia basat en el poder popular i, finalment, que desplegant estratègies, tàctiques i fins i tot aliances diferents conjunturals, tingui en el centre del seu full de ruta la construcció nacional com a pilar de la reunificació i la total independència dels Països Catalans.

En primer lloc, doncs, cal que trenquem amb la idea socialment estesa de què autodeterminació equival a la celebració d’una consulta o referèndum, tal i com vam fer en el seu moment amb la Campanya Unitària per l’Autodeterminació que s’oposava a les reformes dels estatuts d’autonomia al sud de l’Albera com a intent d’encaix a l’estat. L’autodeterminació és el dret inalienable dels pobles a decidir lliurement el seu present i el seu futur, i el seu exercici suposa l’autoreconeixement del subjecte polític col·lectiu com a dipositari de la sobirania. El seu exercici suposa doncs l’exercici de la sobirania, i això no només passa per la constitució d’un estat, sinó que sobretot passa per decidir tots els afers que afecten a la comunitat al marge de la seva forma d’organització política. Aquest és un concepte que, com a comunistes, hem de tenir molt clar, doncs no podem perdre mai de vista que la conquesta de l’estat és un estadi temporal en el camí cap a la seva destrucció.

En segon lloc, i si no volem que la referència als Països Catalans esdevingui pura retòrica sense cap voluntat política, cal que defensem inequívocament el marc nacional complert. La territorialitat és un element irrenunciable del conflicte nacional entre els Països Catalans i els estats espanyol i francès. Això ens obliga a pensar, debatre, acordar i sobretot executar un programa estratègico-tàctic de construcció nacional que permeti avançar cap a la reunificació dels Països Catalans i l’extensió del marc territorial entre el conjunt de l’independentisme, els moviments populars i la societat en general. En aquest sentit, és un fracàs absolut que el moviment impulsat per Forcades i Oliveres renuncií explícitament a la territorialitat del país i accepti els límits administratius de l’estat espanyol com a límits de la seva acció i projecte polític. No caiguem nosaltres en el mateix error, doncs als Països Catalans no els queda ningú més que els defensi. Deia fa uns mesos un dirigent d’ERC que és responsabilitat dels qui defensem la territorialitat completa dir el com si volem convèncer, i no li manca ni una gota de raó, ans al contrari, la pilota està a la nostra teulada.

En tercer i darrer lloc, és imprescindible l’expansió de la Unitat Popular com a estratègia de ruptura amb el poder establert i de construcció de contrapoder arreu dels Països Catalans. Cal doncs, que els moviments populars esdevinguin motor de construcció nacional i alliberament en el seu camí cap a la construcció d’una alternativa política que emergeixi imparable entra la descomposició d’un règim que, per bé que ferit i tocat, encara té molta resistència i capacitat de recuperació sota formes molt més autoritàries de control social i govern. L’expansió i consolidació de la Unitat Popular arreu dels Països Catalans és la millor garantia de que, passi el què passi amb consultes, declaracions unilaterals d’independència, o pactes ad hoc entre la burgesia catalana i l’estat espanyol, els Països Catalans seguiran sent un projecte polític en construcció i un objectiu no només assolible, sinó necessari.

És doncs, urgent, defugir les anàlisis de conjuntura i les propostes tàctiques i estratègiques que es basin en el marc conceptual imposat per aquells qui volen garantir que el procés sobiranista és una eina per a que res canviï, per a seguir al capdamunt de la piràmide de poder, al marge de la proclamació d’un estat propi o de fer-se propi l’estat existent.

Els marcs de referència són estructures mentals que conformen la nostra forma de veure el món, les nostres metes i plans. Formen part del inconscient cognitiu. No podem accedir-hi conscientment, però si per les seves conseqüències i a través del llenguatge. Nous marcs, que suposen canviar el què s’entén per sentit comú, i que provoquen canvi social, requereixen un nou llenguatge.”

Pròleg de “No pensis en un elefant. Llenguatge i debat polític”, de Georg Lakoff


[i] Des de fa temps, però darrerament ha pres major dimensió especialment gràcies a l’aportació d’Arran en aquest sentit, un quart eix completament transversal s’ha posat sobre la taula: la lluita antipatriarcal o feminisme. Aquest és un element que haurà de ser incorporat com a irrenunciable en el programa polític de la Unitat Popular, i que requerirà plantejaments propis que el dotin de la dimensió estratègica que ha de tenir.

La mort de la immersió i les trampes autonomistes al solitari

Poc hi havia a esperar. El mal estava fet. Aquesta és l’única conclusió que es pot treure de la resolució del recurs interposat per la Generalitat de Catalunya contra la interlocutòria d’execució que havia dictat la Sala 5ª del TSJC. I és que es tractava d’això, de l’execució d’una sentència que era prou clara: el castellà ha de ser llengua vehicular a l’ensenyament a Catalunya, i aquí va començar la fi del sistema basat en la immersió lingüística. Deixeu-me que m’expliqui de manera sintètica…

La Sentència del Tribunal Suprem, les tres, de fet (una per família), són clares sobre l’obligació de la Generalitat de garantir el castellà com a llengua vehicular en l’ensenyament obligatori. Aquestes sentències es basen en la del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que tocava de mort el sistema fins aleshores vigent. Cal recordar que aquest tema havia estat sempre moneda de canvi en les negociacions entre CiU i els governs espanyols de PP i PSOE i que, per tant, mai havia estat impugnada cap de les lleis que recollien el model lingüístic de Catalunya. Obert el meló de l’Estatut, i portat davant el TC, aquest es va pronunciar de manera “interpretativa” sobre el tema de la llengua en l’ensenyament, i el resultat és que que tenim ara sobre la taula.

Les sentències del Suprem són fermes i per tant d’obligat compliment d’acord amb l’ordenament jurídic vigent. Dir el contrari és enganyar o tenir una miopia jurídica preocupant. Ara bé, la manera de complir la sentència havia de ser determinada en execució, que és el què ha passat ara. A diferència del criteri demolidor de la Sala 5ª del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, la resolució del Plenari ha estat força més subtil.

Resumint les diferències, es podria concloure que mentre la Secció 5ª obligava a introduir el castellà com a llengua vehicular a totes les escoles de Catalunya de manera generalitzada, la resolució del Plenari “només” obliga a garantir aquesta vehicularitat del castellà a les tres famílies recurrents. No podia dir menys, ja que es tractava d’executar una sentència ferma del Suprem que és clara al respecte. La batalla judicial es va perdre aleshores, i ara només ens resten cures pal·liatives.

I quan deia “només”, ho deia perquè a partir d’ara cada vegada que algú demani l’excepció dins la norma, el bilingüisme front la immersió, la Generalitat li haurà de garantir. No subestimem el poder de l’espanyolisme a casa nostra. Ciutadans, PP, Convivència Cívica Catalana i molts altres col·lectius, ben finançats per sectors empresarials hereus del franquisme (si us plau, no trepitgeu cinemes ni teatres Balanyà), seguiran incansables com els darrers 300 anys per tal d’acabar amb la nostra llengua. I que ningú dubti que buscaran una a una les famílies que calgui per acabar generalitzant la imposició del castellà a les escoles de Catalunya. I veurem, aleshores, si la Generalitat convergent és tant ferma defensant la immersió com ho és amb pactes fiscals invisibles i pactes amb el PP com a ADN polític.

Deixem les trampes al solitari, si us plau, i que no ens prenguin més el pèl els estómacs agraïts de l’autonomisme convergent: avui no hi ha cap èxit a celebrar, hi ha una nova batalla perduda en aquesta llarga guerra del “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado” que ens desgasta com una gota malaia incansable.

Qui cregui que la nostra supervivència passa per acatar i respectar la legalitat espanyola, o és burro de solemnitat o és el pitjor dels quintacolumnistes. Per garantir la nostra llengua, la nostra cultura, la cohesió social i, en definitiva, la nostra existència com a poble, només ens queda la insubmissió. I davant resolucions basades en l’antidemocràtica Constitución Española, només una paraula que és molt més que això: DESOBEDIÈNCIA!

El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.