Del Cavall de Troia a la construcció de l’alternativa

Article publicat a L’Accent 247

En els darrers temps, hem patit –i patim- una crisi econòmica, financera, però sobretot també política, que ha fet estralls arreu d’Europa. Als Països Catalans, l’asfixia de les classes populars ha anat en augment i els drames quotidians s’han anat estenent. L’atur, especialment juvenil, les retallades en educació, el desmantellament de la sanitat pública, els desnonaments i, en general, l’acarnissament del capital financer, han esdevingut el pa de cada dia per a milions de persones.

D’una altra banda, una crisi democràtica sense precedents a la vella Europa ha posat de relleu el segrest de la sobirania per part d’institucions que escapen de tot control popular i mínimament democràtic. La determinació de la Troika en aplicar les receptes d’austericidi i saqueig al sud d’Europa, han topat amb la inestabilitat política de l’estat espanyola que que ja patia la seva pròpia crisi política, democràtica i territorial. L’estat espanyol ha esdevingut incapaç políticament de gestionar les tensions territorials: ni és prou fort per vèncer, ni és prou hàbil per convèncer. I aquestes tensions s’han traduït en el fracàs absolut de la via autonòmica i l’ascens imparable de l’independentisme, especialment al Principat.

En aquest context, els moviments populars han crescut exponencialment, i amb ells les expressions de desobediència i d’autoorganització. Aquest fenomen ha posat sobre la taula la necessitat d’articular una estratègia que passi de la resignació a la consciència, de la resistència a l’atac, i especialment, de la reforma a la ruptura. I és en aquest caldo de cultiu, que la CUP – Alternativa d’Esquerres recull el suport necessari per obtenir tres escons a la cambra catalana. Activistes, militants, gent organitzada i, sobretot, persones amb la voluntat d’anar més enllà de la delegació del vot tradicional, han fet possible el pas endavant dels cavalls de Troia dins l’epicentre institucional del sistema.

En aquest sentit, i convé no fer-se trampes al solitari, el tancament organitzatiu de la CUP ha suposat la pèrdua d’una oportunitat per seguir construint un moviment popular capaç d’articular la ruptura. No es tracta de construir la Unitat Popular en base a la tasca parlamentària, però si que es tractava de ser fidels a les nostres paraules i, sobretot, de que el Cavall de Troia de les classes populars sumés cada dia més genets que estenguessin el virus pel sistema. Cal no perdre de vista que la construcció d’una alternativa popular i democràtica que plantegi la ruptura amb el sistema institucional, polític i econòmic és quelcom cada dia més evident i amb més partidaris, i que acabarà esdevenint amb nosaltres o sense.

La darrera Assemblea Nacional de la CUP, celebrada a Olot al març d’enguany, havia de clarificar alguns aspectes organitzatius que havien quedat pendents arran de la decisió de concórrer a les eleccions al Parlament de Catalunya i l’obtenció de tres escons. Els debat, però, no era només organitzatiu, sinó que tenia fons i conseqüències polítiques i estratègiques. I és aquí, en les conseqüències estratègiques, que caldrà posar tots els esforços els propers mesos i anys amb un objectiu clar: la construcció d’un moviment popular capaç de disputar l’hegemonia i plantejar la ruptura en termes polítics, econòmics, socials i nacionals. És a dir, la construcció de la Unitat Popular.

Són moltes les oportunitats que tenim encara per davant per construir el moviment popular, però caldrà que tinguem molt clars els passos a seguir. En primer lloc, cal iniciar amb màxima urgència un debat estratègic que plantegi en primer lloc els objectius de la Unitat Popular com a moviment polític. En segon lloc, cal posar les bases del programa polític de la Unitat Popular, basat en els eixos polítics, però també tàctics i organitzatius, de la ruptura amb els estats espanyol i francès, amb la Unió Europea i homòlegs, i sobretot en la destitució del poder establert als Països Catalans, per empoderar el moviment popular i construir una alternativa anticapitalista i radicalment democràtica. I finalment, cal plantejar aquest debat amb el conjunt dels actors que han de participar de la construcció de la Unitat Popular, que es troba actualment situada majoritàriament fora de la CUP. Aquest, doncs, és un debat que caldrà articular amb el conjunt de la Unitat Popular, i que per tant no pot quedar encotillat dins les fronteres, excessivament rígides, de la CUP i la seva organització interna. Caldrà, doncs, desbordar-nos a nosaltres mateixos si volem esdevenir motor de canvi i no repetir el fracàs de l’esquerra que va naufragar després de la malanomenada  transició espanyola.

Anuncis

Sobre fronts patriòtics i la Unitat Popular

El debat sobre la necessitat d’una estratègia basada en la unitat de l’independentisme, per sobre de les diferències de tipus ideològic, és quelcom recurrent des de fa molt de temps. Al si de l’Esquerra Independentista, la divergència entre aquesta opció i la de la Unitat Popular va ser superada, fa uns 15 anys (posem el 1995, malgrat no ser una qüestió pacífica), en favor d’aquesta darrera. Si bé la unitat orgànica de l’EI no és un fet més de 40 anys després del naixement del PSAN, partit desmarcat actualment de l’EI, si que hi ha hagut un consens entorn la necessitat de construir la Unitat Popular com a full de ruta, o línies mestres, cap a la construcció d’uns Països Catalans independents i socialistes. Com deia, el desmarcament del PSAN del conjunt de l’EI ve donat, en bona part, per la insistència d’aquesta organització en articular un Front Patriòtic enlloc d’apostar per la Unitat Popular.

Més enllà de l’EI, hi ha hagut altres sectors de l’independentisme que han adoptat discursos similars al Front Patriòtic, formulant propostes i intents orgànics per articular un front independentista únic que deixi de banda qualsevol altre aspecte polític. Durant molt de temps, però, aquest discurs havia estat monopoli de col·lectius petits, de tendència xenofòbia i ultranacionalista. De fet, n’era més la coartada que no pas una realitat poc a poc descoberta, i rere el “ni dretes ni esquerres” n’hem vist aparèixer grupuscles xenòfobs, ultradretans i molt bel·ligerants amb l’esquerra (mai amb la dreta). Ara bé, el nou discurs del Front Patriòtic es presenta com una opció política democràtica i recolzada en el transversalisme, que només qüestiona la relació amb l’estat espanyol (i rarament amb el francès) però no l’statu quo i l’ordre socioeconòmic establert. Entre els seus valedors hi ha Joan Laporta, Carretero, López Tena, Enric I. Canela, etc. Tots ells, casualment, de tendència política clarament neoliberal, quan no neocon.

Les darreres experiències en aquest camp ens aboquen a resultats més aviat desoladors. En primer lloc tenim l’experiència de Reagrupament, que essent la primera i més sonada escissió d’ERC, va fracassar estrepitosament anant en solitari a les eleccions autonòmiques. Un discurs mancat de molts aspectes en unes eleccions marcades profundament per la crisi econòmica i financera, i la manca d’entesa amb Solidaritat i Joan Laporta, en són el factors clau, al meu entendre. Solidaritat, però, no ha ens ha portat alegries tampoc. En primer lloc, tenen el dubtós honor d’haver col·locat a Joan Laporta al Parlament, on no va trigar en fer explotar el seu ego i abandonar el grup parlamentari. De totes les persones que es van apunta a SI, potser les menys indicades (amb algunes excepcions que ni penso nombrar), per ocupar els escons al Parlament. Repassem ràpidament els currículums: un, ex-conseller nacional de CDC (partit que mai ha estat independentista -sí alguns militants-), així com ex-vocal del Consejo General del Poder Judicial (espanyol); i l’altre ex-diputat d’ERC que no va abandonar l’escó, que va votar la investidura de Montilla i avalar dos (no un no, dos) tripartits, gaudint de càrrecs a ERC des de ben jovenet, al capdavant de les joventuts. Sí, tenen dret a canviar, rectificar o equivocar-se, però aleshores que s’apliquin dosis d’humilitat i no vagin repartint carnets d’independentista i espanyolista a tort i a dret. No sorprèn, doncs, que en un espiral d’acusacions de botiflerisme inaudit, s’afirmés que la CUP havia concorregut amb espanyolistes a les eleccions municipals a Barcelona.

I per si no n’haviem tingut prou, i amb Laporta fent de les seves al Parlament, Portabella encara va necessitar regalar-li l’acta de regidor per seguir acumulant càrrecs, sous i egos. L’arriscada aposta de Portabella i ERC a Barcelona es va estimbar i ha acabat amb un sol regidor a l’Ajuntament de Barcelona per ERC. I si em permeteu la llicència, malgrat competir directament amb ells a les eleccions com a CUP-AxB, em sap molt greu que dues persones de la talla personal i capacitat de treball com Ricard Martínez i Xavier Florensa, es veiessin relegats per un repartiment de cadires que els desplaçava per sota del candidat de Reagrupament i de la segona de Joan Laporta.

No és casualitat, tampoc, que tot aquest espectacle s’estigui veient només al Principat i no a la resta dels Països Catalans, malgrat l’enèsim intent de Josep Guia. Tots aquests actors, salvant sectors d’ERC, ni defensen ni han defensat mai la plena independència del conjunt del territori. Els Països Catalans són una peça decorativa que envolta, a tall folklòric, una estratègia circumscrita únicament a la Catalunya autònoma.

Bildu a la catalana, diuen

Sovint es pretén afirmar que al País Basc ha estat possible articular una opció de front patriòtic, i que Bildu n’és el resultat. Doncs bé, res més lluny de la realitat. Per entendre què és Bildu i com ha estat possible cal tenir en compte diverses coses:

a) En primer lloc, qualsevol anàlisi que prescindeixi de 50 anys de lluita armada d’ETA i que per tant es consideri comparable és absolutament absurd. 50 anys de confrontació armada amb totes les seves conseqüències (presos, víctimes, terrorisme d’estat, espirals repressius, socialització del patiment, etc.) és quelcom que ni tenim, ni hem de tenir, i per tant, poc té a veure un escenari amb l’altre.

b) La estratègia de l’Esquerra Abertzale per articular un front popular amb la independència i el socialisme del conjunt de territoris bascos com a objectiu és quelcom que ve de molt lluny. No en va, Herri Batasuna no vol dir altra cosa que Unitat Popular. En aquest llarg camí, cal recordar que els moviments socials, ecologistes, d’okupació, etc. han tingut com a pal de paller l’esquerra independentista basca.

c) Bildu és un gran espai independentista i d’esquerres que ha aglutinat l’Esquerra Abertzale, Eusko Alkartasuna i Alternativa. I cal tenir en compte que: 1) L’Equerra Abertzale és la força absolutament i indiscutiblement hegemònica al si de la coalició; 2) Eusko Alkartasuna va patir una escissió del sector més proper al regionalisme interclassista (ara en diuen transversal) del PNV, fent un gir cap a l’estratègia independentista i d’esquerres evident; 3) Alternatiba és una escissió d’Esker Batua (Izquierda Unida).

Així doncs, si bé el perfil d’EA i Alternatiba és un factor clau per fer possible la coalició, no hi hauria Bildu sense la inqüestionable hegemonia de l’Esquerra Abertzale, és a dir, del moviment polític que aposta per la Reunificació, la Independència i el Socialisme a través de l’estratègia de la Unitat Popular com a eina de construcció d’un contrapoder popular capaç d’entrar en confrontació democràtica directa amb l’estat, i guanyar.

d) Bildu és conseqüència immediata de l’Acord de Guernika, que posa les bases des del sobiranisme a la resolució del conflicte político-armat basc per iniciativa de l’Esquerra Abertzale, en un gest unilateral de posar fi a la confrontació armada (i la conseqüent declaració d’alto-el-foc unilateral d’ETA).

Així doncs, plantejar qualsevol tipus d’aliança que pretengui emular la coalició basca és un exercici de miopia política, o de populisme de baix perfil dirigit a l’independentisme sociològic, un espai polític a l’alça (com a mínim fins ara). En qualsevol dels dos casos, entrar en discussions, debats o negociacions per fer possible un escenari similar és una irresponsabilitat política que ningú hauria de cometre. Malgrat això , el tacticisme sobre el taulell d’escacs ens dibuixa un futur magre amb un independentisme escorat a la dreta, molt basat en el victimisme fiscal i l’etnocentrisme nacional, que o bé acabarà amb un conflicte social entre comunitats o amb un escenari de terra cremada per a l’independentisme.

L’atzucac del transversalisme

El Front Patriòtic que s’havia plantejat des de sectors socialistes i revolucionaris tenia un element imprescindible que ara no es dona en absolut: l’hegemonia de l’esquerra en qualsevol aliança àmplia de l’independentisme. Així, des d’aquesta hegemonia, poder garantir una ruptura democràtica i la transició cap a un model socioeconòmic just i sense classes. Si aquella ja era una estratègia arriscada i qüestionable aleshores, ara resulta evident que no ens trobem en una situació com aquella, sinó més aviat al contrari. Importants sectors de l’independentisme que avui reivindica aquesta estratègia ho fa, no només sense qüestionar l’ordre polític i socioeconòmic actual (més enllà de la relació amb Espanya), sinó que el defensa i el legitima. No en va, la seva insistència en la defensa de la Unió Europea i de la integració en ella d’un futur estat català, n’és la principal mostra (tot i que en trobaríem moltes d’altres, d’evidències).

I és que la unitat de l’independentisme que es predica ara ho fa, no des d’una estratègia de classe per assolir un objectiu mediat -que no final- com és la independència, sinó des d’una gran fal·làcia ideològica: el travsersalisme. El tranversalisme que prediquen alguns, i que al meu entendre han acceptat cometent un greu error estratègic persones d’esquerres, és un autèntic parany, un carreró sense sortida. Vegem:

a) Transversal no és més que un eufemisme que pretén postergar el nom que li correspon: l’interclassisme. És a dir, una estratègia per tal de neutralitzar tot potencial transformador o revolucionari d’un moviment massiu que, si en un moment donat és capaç de trencar amb l’estat espanyol (i francès, tot i que sovint se n’obliden els transversalistes), també ho és per trencar amb el capitalisme.

b) El què sempre ha bloquejat l’avenç de l’independentisme ha estat l’hegemonia del projecte polític de la burgesia, de la dreta, nacional. No cal esforçar-nos gaire per explicar que d’aquell esperit del 10-J del què presumia la CiU en oposició no en queda res un any després i que l’aliança natural de la dreta catalana és la dreta espanyola.  El projecte de CiU, com ho va ser el de la Lliga Regionalista, és i serà Espanya (amb Duran de ministre, si pot ser).

Construir la Unitat Popular, cap a un front d’esquerres i independentista

De receptes màgiques, ni en tenim ni en tindrem. Ens ha costat molt arribar fins a on som i, malgrat les turbulències i pressions per desestabilitzar l’Esquerra Independentista per tal de deixar pas a l’hegemonia liberal, és necessari continuar avançant en la mateixa direcció que portàvem fins ara. Els darrers resultats electorals, arreu del país i també a Barcelona, avalen el camí de la Unitat Popular que hem emprès. Seguir cohesionant l’Esquerra Independentista, on el jovent hi té una responsabilitat històrica els propers mesos. Seguir teixint aliances amb l’esquerra, els moviments socials i veïnals i les lluites populars. Seguir treballant des de la base per un escenari democràtic que faci possible la ruptura amb els estats espanyol i francès i el capitalisme injust que ens ofega.

Ens queden molts reptes, però hem i podem desafiar-los, sense que ningú ens distregui del nostre camí en benefici d’interessos propis, perquè uns Països Catalans independents, lliures, ecològics, sense classes ni discriminacions per raó de gènere, orientació sexual, color de pell o origen no només són possibles, però sobretot, són necessaris.

Fotografia: Dani Morell

/Nota sobre comentaris: estan oberts i sense moderació, excepte si el programa els detecta com a spam.  Em reservo el dret a esborrar aquells que continguin insults, amenaces, etc. (que aquests dies hi ha qui s’exalta massa). Debat, el què vulgueu.

[V 1.0] Actes i informacions de la Diada (3, 4, 10 i 11 de Setembre)

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.
A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:
Divedres 3 de setembre
-Les Corts
Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”
Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)
Hora: 20 hores
Intervencions:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
Organitza: Ateneu Popular de Les Corts
Dissabte 4 de setembre
-Gràcia
Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”
Lloc: Plaça Revolució
Actes:
19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional
20:30h Acte polític:
Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
Alerta Solidària
CUP de Barcelona
21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)
22h Actuació musical, Rumb al Bar
Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona
-Sants
Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »
Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)
10:00h Esmorzar
11:00h Narració de contes
14:00h Dinar
17:00h Acte de presentació
19:00h Actuació musical
10 de setembre
Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”
Lloc d’inici: Rambla de Canaletes
20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.
21:00hActe Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.
Organitza : Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)
11 de setembre
« Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans »
10:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)
11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres
13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)
14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)
17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born
Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Com cada any s’acosta l’11 de setembre i amb la Diada se’ns tiren al damunt un bon grapat d’actes. Tot plegat ens demostra que darrere de la Barcelona oficial que ens ofega hi ha uns barris vius i combatius que lluiten per la seva supervivència. Han passat (i encara ens queden) un grapat de festes majors que han estat un exemple d’autoorganització popular, on l’única nota negativa ha estat l’actuació de les autoritats (d’aquí i d’allà). Però els barris, que se saben subjecte capaç d’escollir el seu destí, segueixen incansables, ara en la cursa cap a la Diada i la Vaga General del 29 de setembre.

Des de l’Esquerra Indepdentista seguim apostant pel treball conjunt i quotidià, sense pressa però sense pausa, barri a barri, vila a vila, comarca a comarca, fins a la plena llibertat dels Països Catalans.

A continuació us deixo un petit calendari d’actes a Barcelona, que miraré d’anar ampliant poc a poc a mesura que en vagi confirmant:

Divedres 3 de setembre

Les Corts: Acte polític “Des de les Corts construïm els Països Catalans”

Lloc: Ateneu Popular de Les Corts (C/ Joan Gamper 8-10)

Hora: 20 hores

Intervencions:

  • Les Corts Decideix (Nucli de BarcelonaDecideix)
  • Alerta Solidària
  • CUP de Barcelona

Organitza: Ateneu Popular de Les Corts

Enllaç: http://blocs.lescorts.cc/ateneupopular/

Dissabte 4 de setembre

Gràcia: Jornada de la Diada a Gràcia “No a les retallades socials i nacionals. Per la Vaga General”

Lloc: Plaça Revolució

Actes:

19:30h Bastoners i colles de cultura tradicional

20:30h Acte polític:

· Assemblea de Drets Socials

· Endavant de Gràcia

· CUP de Barcelona

21h Sopar popular (pollastre amb escamarlans)

22h Actuació musical amb Rumb al Bar

Organitza: Endavant de Gràcia, Assemblea de Joves de Gràcia, CUP Barcelona

Enllaç: http://www.graciaviva.cat/?p=272

Sants: Inauguració del nou Casal Independentista de Sants « Jaume Compte »

Lloc: Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas 24)

10:00h Esmorzar

11:00h Narració de contes

14:00h Dinar

17:00h Acte de presentació

19:00h Actuació musical

Enllaç: http://www.cis-jaumecompte.cat/

10 de setembre

Barcelona: Primera Marxa de Torxes “Per una Barcelona Popular i Independentista”

Lloc d’inici: Rambla de Canaletes

20:00h Marxa de Torxes a la Rambla Canaletes.

21:00h Acte Polític, Actuació Musical i Pica-Pica al Fossar de les Moreres.

Organitza: Esquerra Independentista del Barcelonès (CAJEI, COS, CUP, SEPC, Endavant, Maulets i diversos casals indepdendentistes)

Enllaç: http://barcelones.esquerra-independentista.org/?p=35

11 de setembre

Barcelona: Davant les retallades socials i nacionals : Independència, Socialisme, Països Catalans

11S-201010:00h Homenatge a Gustau Muñoz (C/ Ferran)

11:30h Acte polític juvenil (CAJEI + Maulets) al Fossar de les Moreres

13:00h Manifestació organitzada per Rescat (Passeig del Born)

14:00h Dinal Popular (Passeig del Born)

17:00h Manifestació (Plaça Urquinaona) i en acabar, acte polític al Passeig del Born

Organitza: Esquerra Independentista [CUP – Maulets – CAJEI – SEPC – Endavant]

Cartells

cartell_casal2 Cartell-Acta-Diada-2010 torxes

Clica sobre els cartells per veure’ls ampliats