El Prat? Públic i català

Han saltat totes les alarmes: el govern espanyol, el del PP, ha aturat la privatització parcial dels aeroports de Barajas (Madrid) i el Prat (Barcelona). L’empresariat català, Convergència i Unió, i alguns mitjans de comunicació ja han posat el crit al cel. “Torna el centralisme!” diuen, il·lusos, pensant que mai havia marxat. “És un greuge per Catalunya!” diuen, ofesos, com si la privatització orquestrada per Pepe Blanco fos una fita de l’autogovern. “Rajoy vol privatitzar AENA!” com si el què estava previst fins ara no fos això, malvendre a alguna empresa la gestió dels aeroports.

Clar, a can PP són molt dolents i espanyolistes, i per això Duran els aprova els paquets de mesures de Rajoy (encara que segons Mas Colell aquestes suposin ofegar Catalunya), o desmantellen la política exterior de la Generalitat per obtenir el vist-i-plau de la virreina Camacho. Transició nacional cap al dret a decidir, en diuen. Ens pretenen més idiotes del que som, m’agrad pensar. Però clar, és que Pepe Blanco havia promès “una presència determinant de Catalunya en la gestió del Prat”. Algú se l’havia cregut, oi? “Apoyaré la reforma del estatuto…” ressona a les nostres orelles quan veiem la indignació de l’establishment del Principat, esquintçan-se les vestidures davant d’aquesta decisió que no deixarà, que una vegada més, ens adonem quan sigui massa tard que el govern espanyol ens havia tornat a enganyar.

Centralització? Sí, ben probable quan es tracta del PP (i del PSOE). Però les notícies i rumors sobre l’aturada d’aquesta privatització ja sonaven amb l’anterior govern. La cosa és senzilla: les empreses volen fer un gran negoci amb la gestió dels aeroports, i com més redueixin el cost de l’operació, major serà el benefici. Cada milió d’euros que s’estalviïn en l’adjudicació d’accions, és un milió d’euros més que haurem regalat de totes les nostres butxaques a algun milionari de torn. No, no m’expliqueu allò de fomentar l’activitat econòmica, que aquí tothom sap que els expedients de regulació d’ocupació i la precarització dels llocs de treball als aeroports després de la privatització és la crònica d’una mort anunciada.

Que no ens prenguin més el pèl, si us plau. CiU, i el seu entorn mediàtic i empresarial (o potser ho hauríem de dir al revés) el què volen és la privatització de tots els sectors estratègics i del màxim dels serveis públics possibles. Res nou a l’horitzó d’un govern que aplica, descàrrega a descàrrega, la Doctrina del Shock de manual des que va prendre possessió.

Els aeroports són infraestructures que tenen un cost molt elevat, suposen un esforç pressupostari i financer per al sector públic que paguem tots i totes de les nostres butxaques. De cada 4, 8 o 18% d’IVA quan anem a comprar, de cada retenció, de cada declaració de la renda, tot ho paguem nosaltres. I com els aeroports, podem parlar dels centres i hospitals de l’ICS, dels centres cívics, de la loteria públic i un llarg etcètera. Si la infraestructura l’hem pagat nosaltres, deixarem que ara algú s’embutxaqui milions d’euros de beneficis, sense contribuir al cost de la infraestructura, i que a sobre precaritzi més les condicions de treball del personal aeroportuari? La resposta és no, independentment de qui formuli la pregunta, Barcelona o Madrid.

I anem en compte, que potser el dia que proclamem la independència, no ens quedarà res sobre la qual proclamar-la. Que fotent les culpes de tots els mals a Madrid, algun dia ens despertarem i ens hauran convertit el país sencer en una Societat Anònima de la qual, el 99% de nosaltres, no en tindrem ni un sola acció. El Prat, com la sanitat, l’educació o les maleïdes vies de la RENFE: 100% catalanes i 100% públiques.

Autocritica

Ahir vaig dir diverses coses a Twitter com a reacció immediata, i en calent, els despropòsits que Puig, Duran i Lleida i Artur Mas havien dit sobre la mobilització del 15 de juny davant del Parlament. Els comentaris meus van estar certament fora de lloc i van ser desafortunats. El cert, és que les piulades no van tenir massa trascendència a la xarxa social, més enllá d’alguna retwitejada i algún comentari. L’error, va ser no calcular que els para-mitjans afins al govern i l’ordre establert restaven vigilants a qualsevol errada que poguéssim cometre. Si d’una protesta com la del dia 15 van ser capaços de parlar de cop d’estat, segrest i fins i tot la delirant expressió de “les noves formes de violència urbana” (Puig) i “kale borroka” (Mas), no ens ha de sorprendre que del què vaig dir jo inttentéssin fer-ne un petit incendi. Més encara, després de veure l’assatjament públic i desbocat a Arcadi Oliveres, la prudència en la contundència formail hauria de ser una de les nostres principals preocupacions. Com encertadament diuen els companys de La Tele: que no ens despistin, que queda molta feina per fer.

Cada dia es diuen i s’afirmen barbaritats com a temples, però nosaltres no controlem, com a mínim no com els representats i altaveus de l’ordre establert, el ritme dels mitjans (i menys encara dels para-mitjans de propaganda). La caça de bruixes ha començat: Puig i Mas ja han anunciat que aniran a per tots nosaltres, sense saber ben bé qui som, aquest “nosaltres”, en el què m’hi incloc per convicció i coherència més enllà de la presència a la concentració de dimecres. El govern i el gruix de mitjans i para-mitjans han dibuixat línies vermelles, que si bé no sabem on són exactament, podem intuir per on van aproximadament. La criminalització de manual per generar consens entorn la repressió i caça de bruixes està en marxa. Res, res nou, que no haguéssin fet governs anteriors, des de Tatcher fins al GAL passant per Valdecasas. Cada un d’ells amb les particularitats i intensitats diferents, però tots amb una mateixa estratègia: senyala, criminalitza, reprimeix.

L’atac a la CUP

Especialment greu és el meu error. Haver utilitzat certes paraules (ep, paraules eh, ni porres, ni pilotes de goma ni quiròfans tancats, només paraules), havent estat el cap de llista de la CUP – Alternativa per Barcelona a les darreres eleccions municipals, ha estat un important error de càlcul. No és que ara m’ataquin els què abans no ho feien, ja que de fet molts dels comentaris d’ara són quasi calcats als què ja em feien aleshores. Però aquesta vegada he donat peu a l’adversari per atacar un projecte col·lectiu per unes paraules meves. Als adversaris els deixaré clara una cosa: la CUP és un projecte col·lectiu que expresa la seva opinió pels canals corresponents i, el meu Twitter, és meu (no sé si tothom podrà fer aquesta afirmació). Als companys i simpatitzants que han pogut veure com se’ls ataca, directament o indirecta, per no haver calculat les conseqüències enmig d’una caça de bruixes, només demanar-los disculpes. Era evident que després d’un èxit com el del 22 de maig som un nou objectiu a abatre, i jo els ho he posat una mica fàcil aquesta vegada. Ens haurem de moure com serps per esquivar la seva munició enmig del Leviatan.

Que no ens despistin

Aquests dies es debat molt sobre com refer l’estratègia de la desobediència, legítima i necessària, davant l’ofensiva violenta contra els drets socials que vivim. Hem de ser més hàbils que ells, preveure les seves reaccions i anticipar-nos als seus dards que busquen narcotitzar la resposta popular dels qui no estem disposats a renunciar allò que ha costat segles de lluita aconseguir. Som capaços de fer-ho amb convicció, coherència i contundència, n’estic convençut. Ara bé, caldrà examinar certes tàctiques i actuacions concretes perquè ningú ens despisti: la violència estructural a la què estem sotmesos també és la criminalització política, la batalla mediàtica i l’omnipresent opinió publicada. Que el meu, sigui el darrer error; repetir-lo és un luxe que no ens podem permetre.