Oriol Junqueras, flamant president d’ERC, té sobre la taula una tasca gens senzilla: reflotar el partit i tornar-lo al centre de la política catalana on el va posar Carod Rovira. Després d’obtenir 10 diputats al Parlament i revalidar els 3 que tenia al Congrés espanyol, la direcció d’ERC sembla disposada a recuperar, a qualsevol preu, la centralitat del partit en la política catalana. Després d’una campanya electoral plena de èpica, història i memòria, amb apel·lacions continues a Macià, Companys, i fins i tot els 300 espartans de la Batalla de les Termòpiles, ERC s’erigeix com la opció que ha de salvar als i les catalanes del cataclisme nacional, social i econòmic que ens cau al damunt.
Acabat el cicle electoral, i amb 3 anys per davant per ressituar el mapa polític, ERC busca fer-se amb un lloc central i preferent a Catalunya. L’oposició frontal a la política econòmica del govern, en seu parlamentària, està en mans d’ICV-EUiA, i la presència de SI a la cambra catalana els ha dinamitat, a voltes de manera barroera i ridiculista, l’estratègia de ser l’única força independentista amb representació. Així doncs, a ERC només li queda una via: esdevenir el soci preferent i estable del govern de CiU i presentar-se davant l’electorat com aquells que han salvat a Catalunya del xantatge del PP, més encara en plena majoria absoluta dels postfranquistes a l’estat.
Els pressupostos de l’any 2012 són la oportunitat d’or dels republicans per estrenar-se en el paper de crossa convergent, i saben que si CiU es recolza en el PP per aquests pressupostos, serà difícil trencar amb aquesta dinàmica la resta de la legislatura. ERC pot salvar a CiU de dependre de Camacho durant tres anys a la Ciutadella, però el PP segueix sent necessari per a la governabilitat de la ciutat de Barcelona, i ja comparteix govern amb CiU a la Diputació. Resulta evident que les relacions CiU-PP passen per un moment extraordinari, tant que fins i tot Intereconomía avala i posa d’exemple les mesures de Mas com a exemple del què haurà de fer Rajoy, i a ERC li pot sortir car, molt car, pujar a l’altar amb el govern de la Generalitat.
Ahir Junqueres parlava de l’alçada de mires en el debat dels Pressupostos exigida pel president Mas, oferint-se a pactar-los per tal de lliurar a CiU del llast del PP. Preguntats per si això suposava que estaven disposats a aprovar el paquet de mesures que inclou el co(RE)pagament farmacèutic (bestreta del sanitari, evidentment) o la pujada desorbitada dels preus públics i taxes del transport i la universitat, Anna Simó contestava que estaven disposats a debatre sobre tots els pressupostos. Instada a concretar amb un sí o no al paquet d’Artur Mas, va fugir d’estudi amb una ambigüitat calculada.
ERC ha de ser conscient que l’electorat que ha mantingut li ha avalat una determinada trajectòria política i, sobretot, que el perfil del seu votant, si bé és independentista, segurament no en té prou amb això. L’espai polític d’ERC, ubicat en una socialdemocràcia descafeïnada, no es pot permetre entrar en el joc del govern més neocon que ha conegut Catalunya, ni passar del Tripartit d’esquerres a la Doctrina del Shock. Recuperar la centralitat política per tal de ser opció de govern l’any 2014 és una fita intel·ligent per part d’ERC i que busca, no la mera supervivència, sinó un esdevenir propi. Però farien bé de recordar que l’electorat tendeix a rebutjar imitacions, i de prestar atenció a què li ha passat al PSOE quan ha jugat a fer de Partido Popular. El preu de recuperar la centralitat política, els pot sortir massa car, a ERC i al país en general.
Cuiusvis temporis homo 